El fracàs de les polítiques d’acollida a Europa

Milers de persones segueixen arribant cada any a Europa, fugint de països en conflicte. (Pedro Armestre / EFE)

Els països europeus no es posen d’acord a l’hora d’acollir i oferir ajuda als refugiats.

Els països membre de la Unió Europea (UE) van adoptar una normativa sobre acollida de refugiats al 2013, dos anys després que esclatés la guerra civil a Síria. Llavors començaven a arribar a Europa les primeres víctimes del conflicte, que deixaven les seves llars per fugir de la guerra.

Segons aquesta normativa, el govern del primer país al qual arribaven els refugiats era l’encarregat d’examinar les sol·licituds d’asil i decidir si les persones refugiades aconseguien l’estatus de refugiats, la qual cosa obligaria als governs a oferir-los-hi ajuda.

El problema és que, tal com estava plantejada la normativa, la pressió davant l’arribada de migrants requeia sobretot als governs de països a l’est i el sud d’Europa. 

Països com Itàlia o Grècia reben cada any milers d’immigrants que intenten creuar el Mediterrani, mentre que uns altres com Àustria o Hongria han tancat les seves fronteres als migrants que fugen de les guerres a Orient Mitjà.

Quotes d’acollida

A mesura que la guerra a Síria avançava, que els terroristes de l’Estat Islàmic guanyaven terreny i apareixien altres conflictes armats a la zona, cada vegada més persones fugien dels seus països buscant refugi a Europa.

Al 2015, els països europeus van reconèixer que es trobaven davant una crisi migratòria. La UE va decidir establir un sistema de quotes d’acollida: cada país hauria d’encarregar-se d’un nombre concret de refugiats en funció dels seus recursos i de la seva capacitat d’acollida.

L’objectiu de les quotes era repartir la responsabilitat, de manera que els països del sud i l’est d’Europa no serien els únics que rebrien l’arribada dels migrants.

El problema és que, aleshores, molts països europeus encara s’estaven recuperant de la crisi econòmica i no van complir amb els acords. 

Els partits populistes i simpatitzants de l’extrema dreta han utilitzat l’argument de la crisi econòmica, la manca d’ocupació i les retallades a serveis públics per criticar l’acollida de refugiats.

Manca d’acord amb conseqüències

Fins avui, els governs dels 28 Estats membre no han aconseguit negociar un acord que satisfaci a tots els països.

Filippo Grandi, l’Alt Comissionat d’ACNUR (l’Agència de Nacions Unides per als Refugiats), ha demanat als països europeus que treballin junts per defensar les polítiques d’asil en comptes de limitar l’arribada de refugiats.

Lògicament, el govern de cada país mira pels seus interessos i els de la seva població. No obstant això, la manca d’acord entre els països de la UE té conseqüències molt greus: milers de persones, famílies senceres, es troben retingudes a camps de refugiats des de fa mesos, fins i tot anys.

Aquests camps es troben a països com Grècia o Sèrbia, propers als llocs en conflicte d’on fugen les persones desplaçades (Síria, el Líban i altres països d’Orient Mitjà).

La vida als camps de refugiats és difícil: falten recursos, no sempre hi ha escoles ni atenció mèdica suficient per atendre a tots els seus habitants. Però el pitjor és la sensació de no tenir opcions de futur: les persones que viuen allí no poden continuar amb la seva vida ni arribar a altres països on començar de nou.

Per això és important que els governs reaccionin i s’esforcin per trobar una solució a la seva situació. Acollir a les persones migrants i desplaçades és donar-los-hi l’oportunitat de refer la seva vida i, en un futur, comptar amb elles per construir un futur millor.

Informa’t de tot a Junior Report Castellà | Català | English

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here