Dialectes i usos: variants de la nostra llengua

El català és una llengua romànica, és a dir, una llengua que ve del llatí, com el castellà, el francès o l’italià. Va néixer entre els segles VIII i X a una part de Catalunya, a la Catalunya del Nord i a Andorra, dins dels territoris de l’aleshores Imperi carolingi. Durant els segles XII i XIII, el català es va anar estenent per més indrets.

Avui dia es parla a Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Andorra, la Franja d’Aragó, la ciutat d’Alguer (a l’illa de Sardenya), la Catalunya del Nord, el Carxe (Múrcia) i les petites comunitats del món sencer. En total, s’estima que la llengua catalana té nou milions de parlants.

Encara que sigui una llengua única, el català té diverses varietats segons el lloc on es parla. A grans trets, hi ha dos grans grups dialectals: el català oriental, que es parla a Barcelona, ​​Girona, Tarragona, a més de les Illes Balears i Andorra; i el català occidental, que es parla sobretot a l’oest de Catalunya, especialment a Lleida i a la Franja d’Aragó.

Variants i diferències

A la pràctica, que hi hagi diferents grups dialectals significa que no totes les persones que parlen català ho fan exactament igual. Depenent del lloc on viuen, canvien algunes paraules, expressions i fins i tot la manera de pronunciar algunes vocals i consonants.

Per exemple, alguns catalanoparlants utilitzen la paraula “nen” i altres la paraula “xic” o “xiquet” per a referir-s’hi. També passa amb paraules com poma vs. maçana, avi vs. iaio o peresa vs. mandra, entre moltes altres.

Aquestes variants també tenen diferències morfosintàctiques. Per exemple, al català oriental s’usen els pronoms de forma reduïda davant del verb (em dic, et portaré…), mentre que en català oriental s’usen els pronoms de forma plena davant del verb (me dic, te portaré…).

Riquesa lingüística

Totes aquestes varietats formenpart del mateix idioma i cap és “millor” que una altra. Cadascuna reflecteix la història i la identitat de la zona on es parla i de les persones que la utilitzen. De fet, aquest és un signe de riquesa lingüística, que mostra com una mateixa llengua es pot adaptar a diferents llocs sense perdre’s.