Jugar sobre aquesta superfície requereix que els tennistes sàpiguin lliscar sobre ella i dominar el ‘topspin’
El Torneig de Roland Garros és l’únic Grand Slam que es disputa sobre terra batuda i aquesta és una de les característiques que defineix el joc dels participants.
L’argila o terra batuda és característica dels països del sud d’Europa i Amèrica Llatina, on el clima és més càlid i menys plujós.
Aquestes condicions meteorològiques afavoreixen una superfície seca, a diferència de llocs com el Regne Unit, per exemple, on la humitat i les pluges permeten mantenir la gespa de les pistes de Wimbledon amb més facilitat.
https://www.instagram.com/p/BYSvDJcAhFr/?utm_source=ig_embed
Les pistes de Roland Garros es preparen amb una mescla de cinc capes de materials. La més superficial és la capa d’argila o pols de maó, la que dóna el to vermellós característic de Roland Garros.
Aquesta capa només té 2 mil·límetres de grossor, però s’utilitza una tona de pols de maó per cobrir cada pista del torneig. En el cas de la Phillippe Chatrier, la pista principal, s’utilitzen 1’5 tones.
Sota hi ha una capa de pedra calcària polvoritzada que es compacta per evitar filtracions. Les tres capes següents són de pedra volcànica, graveta i pedres per drenar.
Posades una damunt de l’altra, les cinc capes sumen un grossor de 80 centímetres.
Las diferentes capas de una cancha de arcilla👀 #RolandGarros pic.twitter.com/Lu54nWAFzl
— Alejandro Gonzalez (@AleGonzalezpro) May 13, 2016
La terra batuda tal vegada no necessita tantes cures com l’herba, però si que requereix un manteniment actiu: cal escombrar-la per mantenir la superfície igualada i les línies visibles i regar a primera hora del matí i a la nit per conservar les seves propietats.
Ballar’ sobre l’argila
Cada superfície té les seves qualitats i afavoreix un tipus de joc diferent. L’herba facilita el joc ràpid, igual que la pista dura, mentre que la terra batuda és una superfície molt exigent a nivell físic i estratègic.
Per dominar la terra és bàsic saber lliscar: la pols de maó permet que els esportistes corrin d’un costat a l’altre de la pista per frenar l’esprint lliscant-se sobre la terra vermella.
Cal calcular molt bé quan és el millor moment per començar a frenar i quants segons es triga en aconseguir-ho, per saber si arribarem a la pilota o no.
Per això, a més de velocitat, el tennis sobre terra batuda exigeix una gran resistència física i tenir molt control sobre el propi cos per saber fins a on podem arribar.
Al mateix temps, aquesta superfície és més còmoda per als jugadors, ja que la pols de maó actua com un amortidor i redueix el risc de lesions.
L’efecte màgic de la terra batuda
A més d’esmorteir el moviment dels tennistes sobre la pista, la terra batuda també frena la velocitat de les boles.
Això significa que el joc és més lent: els jugadors tenen més temps per reaccionar davant el cop del seu oponent i, com a conseqüència, els punts acostumen a ser més llargs.
Al tennis sobre terra batuda, el joc és menys directe i l’estratègia entra en escena. Una bola col·locada en un lloc concret de la pista pot fer que el nostre contrincant es desplaci fins allí i permetre’ns guanyar el punt dos cops després.
També són molt importants els cops amb efecte, com una bola deixada (quan la bola es deixa caure el més a prop possible a l’altre costat de la xarxa) o un ‘slice’ (un cop tallat que baixa la pilota i fa que es dispari cap a davant sense molta altura).
I, per descomptat, el liftat o ‘top spin’ característic de Rafa Nadal: un cop amb efecte que fa que la bola toqui el sòl mentre gira sobre si mateixa, provocant un rebot gairebé imprevisible. És la màgia de la terra batuda.
Informa’t de tot a Junior Report | Castellà | Català | English
