Adaptar els edificis és fonamental perquè tothom hi pugui accedir de manera autònoma
Al llarg de la vida les persones passem per diferents moments en què tenim capacitats diferents. Per exemple, quan naixem, els nostres pares i mares ens porten en cotxet, i ens han de pujar per esglaons o escales, travessar voreres i han de poder entrar amb nosaltres a diferents edificis.
Passa el mateix quan som més grans i ja sabem caminar però, un dia, de sobte, ens trenquem una cama i hem d’anar amb crosses o amb cadira de rodes. El final de la nostra vida sol acabar de la mateixa manera, ja que les persones ancianes tendeixen a caminar més a poc a poc que els adults joves, els costa més esforç fer diferents moviments i acostumen a perdre l’equilibri més fàcilment.
Aquesta situació l’experimenten diàriament les persones que pateixen mobilitat reduïda, així com aquelles que presenten visió i/o audició reduïdes, ceguesa o diferents discapacitats cognitives.
Arribats a aquest punt, ens preguntem: Què és l’accessibilitat i què fa que una ciutat sigui accessible?
Què fa que un lloc sigui accessible?
L’accessibilitat consisteix a concebre un entorn tan empàtic i humà com sigui possible. Es tracta d’aconseguir espais que tinguin en compte les necessitats de tothom, respectant els drets de totes les persones.
En aquest sentit, l’objectiu de l’accessibilitat és que qualsevol ciutat o poble estigui dissenyat per i per a tothom. Per tant, els edificis han de ser accessibles a totes les persones, així com els parcs, el transport públic, els equipaments esportius o els comerços, entre altres exemples.
A través de l’arquitectura, l’accessibilitat busca garantir que totes les persones gaudeixin d’una autèntica autonomia a l’hora d’accedir a qualsevol banda: que puguin entrar i sortir dels edificis lliurement, a més d’utilitzar-ne tots els espais sense necessitar l’ajut de ningú.
En definitiva, l’arquitectura accessible garanteix la transitabilitat i usabilitat de tots els espais, perquè totes les persones hi puguin accedir de manera lliure i segura, independentment de les seves capacitats.
Garantir l’accessibilitat a tots els espais
L’informe La accesibilidad de la nueva vivienda en España elaborat el 2020 assenyala que només un 2% dels edificis espanyols construïts després del 2011 són “universalment accessibles”.
Avui dia, un 30% dels edificis de nova construcció continuen tenint entrades amb graons o escales, un 54% encara no té rampa i tan sols un 8% té elevadors elèctrics. Així i tot, l’accessibilitat “ha millorat lleugerament” els últims anys, passant d’un 0,6% el 2018 a un 2% el 2022.
El primer pas per assolir la fita de garantir l’accessibilitat als diferents espais, seria gaudir d’una llar accessible: una casa amb ascensor o accés des del carrer, un lavabo on es pugui maniobrar amb cadira de rodes o unes estances prou àmplies per garantir-hi la usabilitat i el moviment. Habitatges flexibles que permetin acollir sense dificultat les diferents necessitats al llarg de la vida.
En l’entorn urbà passa el mateix: ens calen espais de pas que siguin prou amplis, amb pendents suaus, sense graons i amb senyalització acústica i visual que tothom pugui percebre. També haurien de ser accessibles els espais d’oci o el transport públic, per poder accedir sense problema a un parc o una platja, per exemple, i ser capaços de desenvolupar-hi el joc o l’activitat que teníem pensats.
En aquest sentit, garantir la cadena d’accessibilitat en la nostra arquitectura és fonamental: els espais haurien d’estar adaptats perquè qualsevol persona hi pugui fer qualsevol tasca de manera fàcil i autònoma, però també cal eliminar qualsevol barrera o obstacle que suposi una interrupció en el recorregut.
Reptes de futur en l’arquitectura accessible
Al llarg de la nostra vida, segurament totes les persones presentarem alguna mena de discapacitat o diversitat funcional. Perquè ningú hagi de renunciar a una activitat pel fet que l’espai no sigui accessible, cal que ens hi posem tots per fer-ho possible i fem eliminar aquestes barreres.
Tal com expliquen des del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC), ara és moment d’avançar en la inclusió. També les institucions i els governs, d’àmbit local, regional o estatal, han d’involucrar-se en el procés i garantir aquesta accessibilitat.
Encara que existeixin milers d’edificis amb moltes dificultats, cal continuar treballant i innovant per aconseguir unes ciutats accessibles per a tothom, amb l’ajut i la creativitat d’arquitectes, comunitats de propietaris i entitats de persones amb discapacitats.
Alhora, convé que les administracions s’impliquin en la promoció d’un entorn més accessible. Un exemple d’això són els fons Next Generation de la Unió Europea, uns fons econòmics amb més de 800.000 milions d’euros que es destinaran a reparar els efectes de la pandèmia a nivell social i econòmic. Una part important d’aquests fons serviran per rehabilitar edificis, promoure’n l’eficiència energètica i millorar-ne l’accessibilitat arquitectònica.
D’altra banda, Barcelona serà la Capital Mundial de l’Arquitectura el 2026 i acollirà el Congrés de la Unió Internacional d’Arquitectura (UIA). Es tracta de l’esdeveniment d’arquitectura més important del món i servirà per reflexionar i aprofundir en el paper de l’arquitectura a l’hora de transformar i millorar la vida de les persones.
