El producte interior brut (PIB) és l’indicador de referència per conèixer la riquesa dels estats, tot i que cal tenir en compte altres indicadors
Pere Rusiñol (Alternativas Económicas)
De la mateixa manera que hi ha persones riques i pobres, també hi ha països rics i pobres. En el cas de les persones, és força fàcil determinar-ho: una persona rica té molts diners i propietats de tota mena, com cases, cotxes, iots, accions d’empreses o productes financers.
En canvi, per als països el mesurador més comú és el Producte Interior Brut (PIB), que normalment es calcula en dòlars, la moneda dels Estats Units (EUA). Aquesta moneda també és la més utilitzada en els intercanvis comercials de tot el món.
El PIB és la suma de béns i serveis que un país produeix durant un any. És a dir, que reflecteix les dimensions de la seva economia: com més es produeix, més diners i riquesa solen generar-se, per això el PIB s’ha convertit en l’indicador de referència.
Actualment, tots els governs volen que el PIB pugi. Consideren que aquesta pujada és un signe de progrés, no només per al país sinó també per als seus habitants, ja que quan una economia creix sol haver-hi més llocs de treball i, per tant, més gent treballant i cobrant un salari. Això millora la situació de les famílies i també del propi govern, que pot recaptar més impostos.
Els Estats Units són el país del món amb un PIB més elevat: supera els 25 bilions de dòlars. Cada bilió equival a un milió de milions, de manera que 25 bilions es representaria així: 25.000.000.000.000. Això és una gran quantitat de diners si es compara amb països com Espanya, que ocupa el 15è lloc del rànquing mundial, amb un PIB d’uns 1,4 bilions de dòlars.
El nombre d’habitants ho canvia tot
Tot i això, la dada total del PIB per si sol no ens ajuda gaire a l’hora de saber realment si un país és ric o pobre perquè dependrà del nombre d’habitants del país. Un país gran amb molta gent produirà més en xifres absolutes que un altre de molt més petit, sense que això ens digui gran cosa sobre la riquesa real.
Per això es fa més útil per fer-se una idea més real el PIB per càpita, que és el resultat de dividir la riquesa total generada per l’economia d’un país en un any (el PIB) pel nombre d’habitants.
La comparació entre Espanya i Suïssa ajuda a entendre-ho. El PIB d’Espanya és molt superior al de Suïssa perquè també és un país molt més gran: 1,4 bilions de dòlars davant 0,86 bilions. Tot i això, Espanya compta amb 47 milions d’habitants per generar aquesta riquesa mentre que Suïssa compta amb només 9 milions d’habitants. Com a resultat, el PIB per càpita suís és de gairebé 92.000 dòlars, mentre que l’espanyol és de 30.000 dòlars.
És a dir: Espanya és la 15a economia del món segons el PIB. Però és menys ric del que aparenta: en termes de PIB per càpita cau al lloc 33è.
Compte amb l’estadística
Tot i així, convé ser molt cautelós a l’hora d’extreure conclusions a partir d’aquesta mena d’estadístiques. Hi ha una dita molt coneguda que ho expressa bé: si tu tens un pollastre i jo cap, l’estadística considera que tots dos tenim mig pollastre, però en realitat, només podrà menjar el que el té.
Una cosa semblant passa als països: per més que el PIB per càpita digui que, segons la mida de l’economia, a cada espanyol li toquen 30.000 dòlars amb tota seguretat n’hi ha alguns que en tenen molts més i d’altres que estan molt lluny d’aquesta xifra.
La manera de calcular el PIB d’una economia ja és molt polèmica. Els criteris generals es van establir a la dècada de 1930 i a grans trets se segueix comptabilitzant igual, malgrat que el món ha canviat molt. Al seu dia, es va donar prioritat a l’activitat econòmica privada sense parar esment als efectes reals sobre el benestar de la gent i del planeta, i va deixar fora bona part de l’activitat econòmica que no busca el lucre: l’educació i la sanitat pública , les cures, l’ajuda mútua…
Això provoca situacions absurdes. Per exemple: invertir més en l’educació pública contractant més professors no suposa cap augment del PIB. En canvi, augmentar la producció d’una fàbrica privada de plàstic, molt nociu per al medi ambient, sí que contribueix a l’increment del PIB.
Alternatives al PIB
És precisament per aquest tipus d’incongruències que fa anys que els economistes més sensibilitzats busquen alternatives al PIB per reflectir millor el benestar de les persones i del planeta i no quedar-se a les xifres abstractes de l’economia.
Els economistes ecologistes impulsen des de fa anys l’anomenat Índex de Progrés Real, que també té en compte l’impacte ecològic. D’aquesta manera, si alguna cosa produeix mal al planeta o a les persones no s’hauria de comptabilitzar com a positiu, per molts diners que generi, sinó que hauria de restar a l’índex. Es tracta d’una lògica molt diferent del PIB.
L’índex alternatiu al PIB més consolidat per mesurar el progrés d’un país en termes no exclusivament econòmics és l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH), promogut per les Nacions Unides, que té en compte el PIB per càpita però també altres indicadors, com ara el nivell d’educació i l’esperança de vida.
