Crisi del gas a Europa

Les fonts d'energia tradicionals s'esgoten i els països competeixen per poder garantir el subministrament energètic a la població

L'escassetat d'energia a nivell global ocupa portades i titulars des de fa mesos i ha esdevingut un dels temes de debat més comentats per la població. Ens quedarem sense combustible en algun moment? Hi haurà prou energia per activar la calefacció aquest hivern?

A Europa, els governs han començat una subasta de preus pel gas que ha assolit rècords històrics: la demanda és molt alta però la producció de gas és limitada, així que qui pagui més diners serà qui aconsegueixi garantir-se’n el subministrament. A més, el mercat europeu del gas també està condicionat per interessos polítics, aliances i conflictes que en dificulten encara més la distribució.

Les reserves europees de gas són petites, així que el continent depèn d'altres països productors. Europa té tres proveïdors principals: Rússia, que arriba a diversos països del nord i est d'Europa; Noruega, que proveeix els països nòrdics i el centre d'Europa, i Algèria, que proveeix principalment els països del Mediterrani.

Rússia proporciona més d'una tercera part del gas que es consumeix a tota Europa i això li dóna cert poder a l'hora de pressionar o aconseguir avantatges en altres negociacions polítiques. Per exemple, en la construcció del nou gasoducte Nord Stream 2, que portarà el gas directament de Rússia a Alemanya.

Fins ara, la majoria del gas rus es distribueix a través de gasoductes que passen per Ucraïna, que està enfrontada amb el govern rus. El pas d'aquests gasoductes aporta centenars de milions d'euros a Ucraïna en concepte de drets de trànsit. Per això, el president Vladimir Putin ha pressionat per crear un nou recorregut alternatiu que passi per Alemanya i així perjudicar el govern ucraïnès.

Ara bé, la Unió Europea no veu amb bons ulls que Putin utilitzi el gas per augmentar la seva influència sobre Europa. Tampoc veu bé els moviments militars de l'exèrcit rus a la frontera amb Ucraïna, que es consideren una amenaça. Així que de moment la posada en marxa del Nord Stream 2 està aturada, a l'espera d'aconseguir el permís definitiu de les autoritats europees.

Per part seva, Putin ja ha anunciat que el subministrament de gas rus a Europa serà menor aquest hivern, al·legant que la prioritat és proveir la població russa. Les autoritats europees denuncien que la crisi migratòria a la frontera amb Bielorússia, aliada de Putin, és una altra estratègia del govern rus per a pressionar a la UE en la crisi del gas.

Algèria i el Marroc: més enllà del gas

Algèria fa anys que és el principal subministrador de gas per a països del sud d'Europa com Espanya o Portugal. No obstant això, li ha sortit un competidor: el Marroc, que aposta per un model energètic molt diferent i vol construir grans parcs solars i eòlics al seu territori.

Ara bé, l'enfrontament entre tots dos països va més enllà de l'energia i té el seu origen en l'època colonial i les fronteres que les potències europees van traçar entre els dos països durant el segle XIX.

Des que es van independitzar a mitjan segle XX, Algèria i el Marroc es disputen una sèrie de territoris fronterers i en reclamen la sobirania. Entre aquests territoris destaca el Sàhara Occidental, que el Marroc va ocupar després de la retirada d'Espanya el 1975, mentre que Algèria dona suport al Front Polisario, moviment polític impulsat pel poble sahrauí que reclama la independència del Marroc.

D'altra banda, el govern algerià sempre ha col·laborat amb Rússia, mentre que l'actual rei del Marroc, Mohamed VI, és aliat dels Estats Units, dues potències que mantenen l’enfrontament la Guerra Freda. 

Les darreres setmanes, la tensió ha augmentat fins al punt que Algèria ha tancat el gasoducte que passa pel Marroc i porta el gas fins al sud d'Europa. Això ha deixat al Marroc sense els corresponents drets de pas i sense subministrament de gas. En el cas d'Espanya i Portugal, ara el gas s’ha de transportar en vaixells de transport, fet que suposa una opció més lenta i cara que fa que el preu del gas augmenti.

Un món globalitzat 

La crisi del gas a Europa també s'ha vist afectada per l'absència de carbó a la Xina. El carbó és una de les fonts d'energia més antigues i també una de les més contaminants, però continua fent-se servir perquè és molt barat.

Ara bé, el carbó és un combustible fòssil i les reserves s'estan esgotant a tot el món. La Xina era el principal consumidor de carbó del món però ha hagut de buscar alternatives perquè les seves mines s'estan consumint. També les d'Austràlia i Indonèsia, els seus principals proveïdors.

Davant la necessitat de matèries primeres per generar energia, continuar produint i mantenir la seva economia (la Xina és l'únic país que creix enmig de la pandèmia), el govern xinès ha apostat pel gas.

En un país amb més de 1.400 milions d'habitants, la demanda energètica és altíssima i acaba condicionant el subministrament a d’altres països i fins i tot en altres continents: com més gas es desviï cap a la Xina, menys quedarà per proveir Europa. Una mostra més dels efectes de viure en un món globalitzat. 

Falta d'energia… i de transport

A més de l'escassetat d'energia, la pujada de preus i la falta de materials per fabricar productes, hi ha un altre factor que se suma a la crisi de subministraments: el dèficit en el transport marítim, que representa més de la meitat del transport que es fa a tot el món. 

La causa principal és la pandèmia de covid-19, que ha actuat com un efecte dominó. Primer va obligar a tancar els principals ports de mercaderies del món, fet que va retardar el lliurament de materials a les fàbriques. Després, aquestes fàbriques van estar aturades durant els mesos de confinament i restriccions, per la qual cosa la producció també es va aturar i els grans vaixells de mercaderies no tenien res a transportar. 

Alhora, la pandèmia va afectar les plantilles de treballadors: les persones que treballen al port carregant contenidors dels magatzems als vaixells, però també les tripulacions de les embarcacions, que passen setmanes en alta mar per transportar mercaderies d'una punta a una altra del món.

Finalment, arran de l'aturada per la pandèmia, moltes empreses van fer fallida i això va complicar encara més la situació, perquè faltaven companyies de serveis que poguessin transportar els productes. Algunes empreses han optat per contractar treballadors de països en desenvolupament, on la mà d'obra és més barata, per estalviar costos en plena crisi. Però en aquests països el ritme de vacunació és més lent, així que la seva incorporació també es retarda.

Així, el transport de mercaderies i matèries primeres s'ha convertit en un coll d'ampolla i encara poden passar diversos mesos fins que es recuperi el ritme habitual.

Aquesta notícia forma part d'una Unitat Didàctica sobre la Guerra d’Ucraïna que compta amb activitats per poder treballar el tema a l'aula. Subscriu-te a Junior Report per poder accedir als recursos informatius i als materials didàctics.  

Treballa l'actualitat a l'aula

Aquest article inclou materials didàctics exclusius per a subscriptors. Descobreix l’activitat que et proposem avui!