David Bou: “L’extrema dreta està arribant als joves a través de l’emoció”

T’ha arribat mai contingut a les xarxes socials que fomenta el discurs d’odi? Es tracta de missatges que discriminen, ataquen o inciten a la violència contra persones o col·lectius pel seu origen, identitat de gènere, religió o orientació sexual, entre altres. 

L’any 2023, el periodista David Bou va rebre l’encàrrec d’analitzar de quina manera aquests relats arriben als joves a través de plataformes com YouTube, Tiktok o Instagram. D’aquella investigació va néixer La xarxa ultra, un documental que s’endinsa en l’ecosistema digital i que mostra com la propaganda de l’extrema dreta cala entre l’anomenada generació Z.

Des de Junior Report hem pogut conversar amb ell per conèixer quines estratègies utilitza la dreta radical per fer arribar aquest tipus de contingut i quins mecanismes podem posar en pràctica per desenvolupar el pensament crític si en rebem al nostre dispositiu.

Els adolescents són lliures d’escollir què consumeixen a les xarxes?

Qui decideix què consumeixen és la mateixa xarxa. Existeix molt poc coneixement al voltant d’on prové la informació o comunicació que els arriba, de qui n’és la propietat i quins són els interessos de les plataformes que estan condicionant el debat públic.  

Quines estratègies fa servir l’extrema dreta per a filtrar el discurs d’odi a través de les xarxes socials?

Hi ha quatre grans mecanismes o canals: l’humor, els estereotips, les fake news i la victimització. 

Què passa quan s’utilitza l’humor?

Doncs que som capaços de dir o d’acceptar coses que en una conversa normal no toleraríem.

I això l’extrema dreta com ho porta a terme?

A través de paraules nínxol, neologismes que s’inventen els creadors de contingut d’extrema dreta per evitar dir conceptes que tenen una connotació negativa. Per exemple, si es refereixen a un noi procedent del Marroc com a “moro” o “mena” probablement s’identificarà que estan difonent un discurs racista. Però si l’anomenen “pelo brócoli”…, et sona d’alguna cosa?

No!

Doncs és un neologisme que ha creat l’extrema dreta per dir “moros” i “menes” sense que la resta de la societat identifiqui que estan difonent un discurs racista. També diuen “jovenlandia”, com a sinònim d’un país estranger, quan es refereixen a algú que ha comès un fet delictiu i de qui els mitjans no en difonen la procedència. Subliminarment, volen dir que aquell jove és generalment d’origen marroquí o subsaharià, tot i que en realitat no en tinguin cap indici ni prova.

Què aconsegueixen amb això?

Tota aquesta creació de neologismes i aquesta creació d’imaginari mitjançant l’humor i la befa genera molta comunitat, d’una banda, i de l’altra, eviten que els posin l’etiqueta. Aquesta és una de les estratègies que utilitzen per a filtrar el seu contingut, després hi ha la victimització i les notícies falses.

L’algoritme també els ajuda?

L’algoritme premia els usuaris que són capaços de captar l’atenció, per això la majoria de creadors de contingut d’extrema dreta criden, insulten, interpel·len directament a altres persones i generen polèmiques o falses polèmiques. 

I això fa que ens els mirem més?

Si t’apareix algú cridant fort o interpel·lant algú de forma violenta, hi estiguis d’acord o no, et cridarà l’atenció i pel fet de cridar-te l’atenció et quedaràs parat amb aquell vídeo. Amb aquella interacció, que sembla innòcua, provoquem que ens apareguin més vídeos d’aquella persona o persones que la xarxa connecta i que a partir d’aquí, això es pugui estendre. A més, també estem obrint la porta a dins l’estructura de la plataforma perquè als nostres seguidors els acabi arribant aquest contingut i ja no t’explico si fas un “m’agrada” o comparteixes un contingut encara que sigui per criticar-lo. 

Aleshores el discurs d’odi s’estén com una taca d’oli…

Els creadors de contingut d’extrema dreta han entès perfectament el funcionament d’aquestes plataformes i han entès que els discursos que triomfen són els que interpel·len a l’emocionalitat dels usuaris. Seria allò que sempre s’ha dit en comunicació que l’important no és que es parli bé o malament de tu, sinó que se’n parli.

Com podem activar el pensament crític davant d’aquest escenari?

Cal oferir eines als joves perquè coneguin com funcionen les xarxes, els mitjans i les plataformes i sàpiguen quins interessos hi ha al darrere de tot això perquè pensin o no d’una determinada manera i acabin votant d’una determinada manera.

Ens pots comentar alguna d’aquestes eines?

Treballar molt els continguts! L’extrema dreta viu molt de la immediatesa. És molt fàcil generar contingut fals i la legislació no està preparada per combatre això. No pot ser que es pugui difondre contingut, notícies falses i discursos d’odi a les xarxes socials i que no passi res. Hi ha d’haver una feina legislativa i una tasca per part de la societat civil, les famílies i el sistema educatiu de conscienciar i explicar com funcionen aquests mecanismes d’engany.

Mentir és més efectiu que desmentir?

La llei de Brandolini explica que l’energia que hem de dedicar a rebatre mentides és molt superior al fet de produir-les. A més, el públic que consumeix aquest tipus d’informació busca continguts que reafirmin allò que pensen, l’anomenat biaix de confirmació. Per tant, no podem combatre amb raons i dades discursos que no hi entenen de raons i de dades. L’extrema dreta està arribant a aquests joves a través de l’emoció.

I aquest discurs, que interpel·la l’emoció, arriba a tots els joves per igual?

S’ha de treballar sobretot amb els nois, hi ha una crisi de masculinitat molt important en aquest aspecte. Ells senten que els pilars tradicionals de la masculinitat, on s’havien sostingut les vides dels seus avis i pares s’estan trencant. Interpreten, que sense haver fet res dolent, estan perdent tots els privilegis que les generacions per sobre d’ells han gaudit. D’acord amb aquest sentiment de pèrdua d’identitat s’estan generant aquests monstres. No només s’ha de treballar des de la ideologia i la política si no d’una forma més profunda també. Potser el problema no és només que facin un comentari racista, sinó que se senten deprimits i exclosos, i que existeix un conflicte amb ells mateixos que és molt important treballar.

Què hauríem de tenir en compte davant el discurs d’odi? 

D’una banda, que discurs d’odi no és llibertat d’expressió. Et pots expressar lliurement si respectes a la resta de persones i no discrimines a ningú amb allò que dius. I de l’altra, que informació i contingut no són el mateix. Allò que transmeten els creadors de contingut no és informació, sinó que és comunicació, és opinió i és subjectiu.

Quin perill té confondre informació de contingut d’opinió?

És molt perillós perquè es pot validar el que diu qualsevol persona sense saber si és veritat o no, i a quins interessos respon. 

Que els adolescents consumeixin contingut d’odi es materialitza posteriorment en una crescuda del vot d’extrema dreta?

El problema ja no és polític sinó que es tracta d’un canvi cultural més profund. La finestra d’Overton és un concepte que explica com es va fent socialment acceptables discursos que abans eren intolerables. Aquest és el principal triomf de l’extrema dreta els últims anys, no només la seva irrupció en el panorama institucional i mediàtic, sinó com ha aconseguit contaminar el debat públic i desplaçar els termes en què aquest es dona als nostres dies.