Drets vulnerats: viure amb dignitat no hauria de ser un luxe
Quan no pots accedir a menjar, casa o educació, els drets humans es veuen agredits i això afecta la vida de molta gent
Totes les persones tenim drets pel simple fet de ser humanes. No cal guanyar-los, ni pagar-los, ni tenir una determinada nacionalitat. És el que es coneix amb el nom de drets humans, i són com una mena de manual de mínims per garantir una vida digna.
Els drets humans inclouen el dret a l’habitatge, a l’alimentació, a la salut, a l’educació i a treballar en condicions justes. Tots ells ens protegeixen i ens permeten créixer com a persones lliures i iguals.
Però, què passa quan aquests drets no es compleixen? Doncs que apareixen situacions d’exclusió social i pobresa. Això no fa referència només al fet de no tenir diners. Quan una persona no pot pagar un lloguer digne, menja malament perquè no arriba a final de mes o no pot estudiar perquè ha de treballar per ajudar a casa, està patint una vulneració de drets humans.
En el cas del dret a l’alimentació, per exemple, no es tracta només de no passar gana. Vol dir tenir accés, de manera regular i digna, a aliments saludables, suficients i adaptats a la cultura de cada persona. Vol dir també poder escollir què menges i on ho compres, com qualsevol altra persona. Quan aquest dret es vulnera, s’estan negant també la llibertat, la salut i la capacitat d’autogestió.
La pobresa: drets vulnerats, vides trencades
Quan pensem en drets humans, sovint ens venen al cap imatges de guerres o dictadures, però la realitat és que a casa nostra també es vulneren drets cada dia. Segons dades de Càritas, milers de persones a Catalunya depenen d’ajudes per poder menjar, i moltes d’elles no tenen un sostre estable on viure.
Això no és un problema individual, sinó estructural. El mercat de treball és precari (amb contractes temporals i sous baixos), els serveis socials tenen recursos limitats i el sistema d’ajudes sovint arriba tard i malament. Per això, molts col·lectius –com famílies monoparentals, gent gran sola o persones migrades– viuen en una situació de fragilitat constant. I aquí entra en joc una paraula clau: dignitat.
La dignitat no és un luxe, és la base de qualsevol societat justa. Significa poder decidir sobre la teva vida, tenir accés als serveis bàsics i sentir que formes part de la comunitat. Per això, les ajudes no haurien de consistir només en el repartiment puntual de productes en espècie, com es fa amb els aliments, sinó que haurien de servir per empoderar les persones, donar-les autonomia i reconèixer-les com a ciutadanes amb drets.
A més, en molts casos, el sistema d’ajudes es basa encara en models que reforcen la desigualtat: persones que donen i persones que reben, sempre en una relació jerarquitzada. Però hi ha maneres de fer-ho diferent. Per exemple, oferint ajudes econòmiques directes en lloc de repartir sempre aliments, es pot evitar l’estigma i promoure l’autonomia. Això permet que les persones mantinguin els vincles amb el barri, gestionin les seves despeses i esdevinguin protagonistes del seu propi procés de millora.
I jo, què hi puc fer?
És fàcil pensar que tot això depèn només dels governs i les institucions, però no és ben bé així. La responsabilitat és compartida. Les polítiques socials han de garantir els drets econòmics, socials i culturals de tothom. Però nosaltres, a nivell individual, també tenim un paper a jugar.
Cada dia prenem decisions que poden ser justes o injustes amb els altres. Per exemple, si heretes un pis, pots triar entre posar-lo en lloguer turístic o fer-ne un lloguer social assequible per a una família que ho necessita. Aquesta elecció diu molt de com entenem la solidaritat i la justícia.
La pobresa no és un problema de “persones pobres”, és un problema de tots. Quan una societat deixa enrere part dels seus membres, s’empobreix en valors, en cohesió i en futur. Els drets humans no són un tema abstracte ni una matèria d’escola: són la clau per construir un món més just per a tothom.
També podem contribuir a trencar els estereotips. No podem saber qui necessita ajuda només pel seu aspecte. Pot ser qualsevol veí, company o familiar. Reivindicar la igualtat i el dret a viure amb dignitat ens fa més justos i empàtics. Pensar que “jo també podria estar en aquesta situació” ens ajuda a construir una comunitat on ningú quedi enrere.