El deure de rescatar persones del mar  

El rescat de persones en perill al mar és una obligació legal. Això vol dir que no és opcional ni depèn de la voluntat de ningú, sinó que està regulat per lleis i normes que tots els països han de complir i que formen part del dret internacional. Aquest conjunt de normes i convenis regulen com han d’actuar els estats, els capitans i les embarcacions davant d’una situació de perill.

Aquestes normes les acorden els diferents països i serveixen per deixar clar qui ha d’ajudar, què ha de fer i en quin moment. No són normes improvisades, sinó que formen part d’un marc jurídic internacional que els estats negocien, acorden i signen conjuntament en diferents convenis. 

Hi ha el SAR, que estableix com s’ha de fer el rescat; el SOLAS, que fixa normes per protegir la vida humana en la navegació; i la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret del Mar, que defineix els drets i deures dels estats als oceans.

Això vol dir que són les autoritats nacionals i internacionals les que decideixen com s’aplica la norma. La responsabilitat final de salvar vides recau també en els capitans i les embarcacions que troben persones en perill.

Garantir la seguretat

A més de la responsabilitat immediata de salvar vides, els estats han de garantir que les operacions de rescat siguin eficients i segures. Això implica organitzar equips de recerca i salvament, coordinar-se amb altres països quan calgui, i assegurar que les persones rescatades siguin portades a un lloc segur, on se’ls respectin els drets humans i es cobreixin les seves necessitats bàsiques.

El dret marítim estableix un sistema complet de responsabilitats. Estats, autoritats i capitans han de treballar conjuntament per garantir que tota persona en perill al mar rebi ajuda immediata i segura, sense discriminació.

Així, el marc jurídic internacional protegeix la vida humana al mar com un dret universal, recordant que al mar, totes les vides tenen el mateix valor i que salvar-les és una obligació, no una elecció.

 Quan la llei no es compleix

Tot i que el marc legal internacional és clar sobre com s’ha d’actuar, no sempre s’aplica a la pràctica, ja que sovint xoca amb les polítiques migratòries actuals.

En els darrers anys, alguns estats han adoptat mesures que dificulten o impedeixen el compliment efectiu de les obligacions de rescat i protecció, generant situacions que posen en risc els drets humans al mar. Els casos més coneguts són Itàlia i, en alguns moments, Malta, que han limitat l’accés de vaixells de rescat als seus ports o han negat punts de desembarcament segur, obligant les persones rescatades a romandre dies a bord de les embarcacions de rescat o a esperar l’assignació d’un altre port de desembarcament.

El tancament de ports a vaixells de rescat és una de les pràctiques més visibles d’aquesta tensió. Malgrat que el dret internacional estableix l’obligació de facilitar un port segur més proper, en alguns casos les persones rescatades han hagut de romandre prolongadament a bord, agreujant la seva vulnerabilitat. O bé, han estat enviats a ports segurs però situats més al nord d’Itàlia, cosa que implica més dies de navegació, i és un maltractament que es suma als que ja han patit durant el periple migratori.

A aquestes pràctiques s’hi afegeixen devolucions en calent i retorns a països on no es garanteix la seguretat ni la protecció legal de les persones rescatades, vulnerant el principi de no devolució.

Aquesta realitat mostra una contradicció fonamental: mentre el dret internacional posa la protecció de la vida com a prioritat absoluta, algunes decisions polítiques prioritzen el control de fronteres per sobre dels drets humans. 

Això posa de relleu la importància de la tasca d’ONG com Open Arms, que intervenen on la llei existeix però no sempre s’aplica.