La música va ser un dels grans altaveus de l’oposició a la dictadura de Pinochet
Per Irene Ramírez Pérez-Nievas
L’escenari musical xilè passava un dels seus millors moments quan Augusto Pinochet va dur a terme un cop d’estat i va arribar al poder el 1973.
El moviment de la Nova Cançó Xilena havia aparegut durant la dècada de 1960 per reivindicar el folklore tradicional dels pobles americans. Els artistes i compositors d’aquest corrent s’identificaven amb els moviments d’esquerres i les seves lletres contenien un missatge de reivindicació i denúncia social.
Per aquest motiu, durant la dictadura xilena, n’hi va haver molts que van ser perseguits per les seves idees. La música es va convertir en una forma de denúncia per criticar el règim, tant des de dins com des de fora del país, a l’exili.
Presentem cinc cançons i un poema que parlen del que va suposar la dictadura d’Augusto Pinochet.
‘El pueblo unido jamás será vencido’ (1975) – Quilapayún
Quilapayun significa “tres barbes” en l’idioma dels maputxes, un dels pobles que ja era a Xile i l’Argentina abans de l’arribada dels conqueridors espanyols. Durant el govern de Salvador Allende, els tres membres de la banda van ser nomenats ambaixadors culturals i van fer gires per tot el món.
De fet, quan va esclatar el cop d’estat estaven de gira per Europa. Van decidir quedar-se a França, a l’exili, perquè tornar a Xile hauria posat la seva vida en perill. “El pueblo unido jamás será vencido” es va convertir en tot un crit de resistència popular que ha perdurat fins avui.
‘Yo pisaré las calles nuevamente’ (1976) – Pablo Milanés
Nascut a Cuba, el cantautor Pablo Milanés va estar molt implicat en la cançó protesta que durant els anys 60 i 70 reclamava millores socials i polítiques a diferents països de Llatinoamèrica i del món.
Després del cop d’estat de Pinochet, va dedicar una de les seves cançons més emotives a la causa xilena i es va convertir en un himne a la llibertat.
‘Santiago’ (1981) – Corazón Rebelde
Corazón Rebelde era una banda formada per tres fills d’un exiliat xilè a París. Barrejaven l’estil punk que triomfava a Europa a la dècada dels 80 amb elements tradicionals del folklore llatinoamericà.
Malgrat passar tota la infància a França, els germans van decidir cantar en castellà i van dedicar diverses de les cançons a la situació social i política de Xile. La cançó Santiago denunciava els abusos de la dictadura militar xilena. No van arribar a tocar mai al seu país.
‘Para seguir viviendo’ (1989) – Illapu
Illapu vol dir “llamp” en la llengua dels quítxues, un altre poble que va patir les conseqüències de la Conquesta espanyola. El grup es va dedicar a recuperar els instruments i la música folklòrica dels pobles indígenes com a reivindicació de la identitat xilena.
La cançó està dedicada a Rodrigo Rojas de Negri, un fotògraf xilè que va ser torturat i assassinat el 1986 per participar en una protesta contra la dictadura de Pinochet.
‘La primera vez’ (1991) – Los Tres
Los Tres va ser un grup molt popular a Llatinoamèrica durant la dècada de 1990. La banda és un dels millors exemples del rock xilè que integra diversos estils com el rockabily, el jazz o la música tradicional.
La cançó està dedicada a Augusto Pinochet, que el 1990 s’havia vist obligat a cedir el poder davant la pressió social i les ànsies de democràcia de la societat xilena.
‘Somos cinco mil’ (1973) – Víctor Jara
El cantautor Víctor Jara es va convertir en un símbol de la repressió durant la dictadura xilena i és un referent internacional de la cançó protesta. Defensor dels moviments socials i d’esquerres, va ser torturat i assassinat pocs dies després del cop d’estat del 1973.
Sembla que Jara va escriure aquest poema mentre va estar detingut a l’Estadio Chile on, després del cop d’estat, l’exèrcit va tancar milers de persones considerades perilloses pel nou règim.
El tema de la setmana té la col·laboració de la Universidad de Navarra (UNAV)
Junior Report impulsa una xarxa de Revistes Escolars Digitals gestionades per alumnes de secundària. Informa’t sobre el projecte aquí.
