El cos femení es converteix en un objecte i un reclam per satisfer les expectatives masculines
L’ésAdir defineix el verb sexualitzar com “donar caràcter o significat sexual a algú o a alguna cosa”. D’aquest terme se’n deriva el substantiu sexualització, que consisteix en valorar una persona (sobretot una dona) pel seu atractiu físic i accentuar el seu valor sexual per sobre de qualsevol altra qualitat que pugui tenir.
Aquesta pràctica, que cada vegada afecta noies més joves, està reforçada per la publicitat, les xarxes socials, la televisió, els videojocs i les pel·lícules. El cos de les dones es converteix en un reclam i en una eina per vendre, destacant-ne aquells atributs i característiques que es consideren sexuals: pits, malucs, cul…
La mirada masculina i femenina al cinema
Per entendre el perquè de la sexualització a la gran pantalla, primer cal entendre què és la male gaze o mirada masculina. La teòrica del cinema Laura Mulvey va crear aquest concepte el 1975 per descriure la perspectiva heteropatriarcal de productors i directors que, durant molt de temps, han presentat la figura de la dona com un objecte sexual sense profunditat, senzillament per complaure els espectadors masculins.
Des d’aquesta òptica, el personatge femení es converteix en un subjecte passiu dins de la història: no desenvolupa una personalitat complexa i es limita a ser un complement de l’heroi. Aquest enfocament perpetua els rols de gènere i genera expectatives equivocades sobre homes i dones: ells són forts, virils i intel·ligents, mentre que elles són boniques i sensuals, i poca cosa més.
Aquesta mirada es manifesta en molts detalls: les dones duen poca roba o molt ajustada, presenten posicions i comportaments provocatius, plans a càmera lenta del seu cos… Personatges com la Vídua Negra (Scarlett Johansson) a Iron Man 2 (2010) i a Los Vengadores (2012), Harley Quinn (Margot Robbie) a Suicide Squad (2016) o Mikaela Banes (Meghan Fox) a Transformers (2007) són exemples molt clars de male gaze.
En canvi, la female gaze o mirada femenina representa la dona com un subjecte independent i amb capacitat d’actuar, lluny de ser un simple objecte. A més, també presenta la figura de l’home d’una manera menys dominant i més humana, allunyada dels estereotips que el descriuen habitualment (fort, sense mostrar emocions). Els plans, guions i vestuari ja no busquen satisfer el consumidor masculí ni per il·lustrar els seus desitjos sexuals.
Sexualització infantil
La publicitat, la moda i els concursos de bellesa han dut aquesta pràctica un pas més enllà i han sexualitzat també els menors d’edat: és el que coneixem com a sexualització infantil i afecta sobretot les nenes i noies adolescents.
Durant les primeres etapes de vida, els nens i les nenes comencen a construir la seva identitat personal. En aquesta època són més influenciables i vulnerables a factors externs i, inevitablement, es veuen condicionats pels valors de la societat. Reproduiran el que vegin a les pel·lícules, a la televisió o a les xarxes socials, per això és fonamental canviar la mirada d’aquests continguts.
La sexualització és fàcil de detectar en anuncis publicitaris on les nenes surten vestides amb peces de roba inadequades per la seva edat (talons, sostenidors…), però també es manifesta en entorns familiars quan se’ls pregunta si tenen xicot o se les anima a maquillar-se o depilar-se perquè estiguin més maques.
Cal no confondre la sexualització amb la sexualitat. La sexualització afecta negativament la percepció del propi cos i està promoguda per factors externs. En canvi, la sexualitat es basa en el coneixement del cos i els canvis que experimenta i forma part del desenvolupament natural infantil.
Sexualització o empoderament femení?
Amb l’aparició d’internet i l’auge de plataformes com YouTube, Instagram, TikTok o Twitch ha sorgit un gran debat relacionat amb la sexualització. Avui dia, moltes usuàries de les xarxes socials publiquen fotos o vídeos provocatius, amb poca roba, ensenyant el cos… amb l’objectiu de captar l’atenció i els comentaris dels usuaris.
El debat se centra al voltant dels motius que empenyen les noies i dones a publicar aquest tipus de continguts. Estan condicionades per l’entorn (parella, amics, grup social), que valoren una imatge sexualitzada de la dona? O bé és una manera d’empoderament femení basat en la llibertat sexual, una manera de reivindicar que les dones poden fer el que vulguin amb el seu cos?
Malgrat tot, el fet és que les dones que publiquen aquest tipus de continguts estan molt més qüestionades i jutjades per la societat i poden ser víctimes de ciberassetjament o slut-shaming. En aquest sentit, la fina línia que separa l’empoderament i la sexualització posa de manifest la necessitat d’introduir matèries com la igualtat de gènere o la ciberviolència als centres educatius.
Treballa aquest tema A FONS a l’aula
Aquest article forma part d’una seqüència didàctica amb activitats i tutorització periodística.
