Per Júlia Àlvarez i Gala Amado
Tard o d’hora, tothom ha de prendre la seva primera decisió en termes de sexualitat i salut sexual. Ja sigui si deixar que aquell noi li faci un petó, o aquella noia li fiqui la mà dins els pantalons, o si anar a casa d’aquell amic que l’ha convidat a dormir. Per prendre-la amb consciència i responsabilitat, els joves han de tenir una sèrie de coneixements essencials i totalment necessaris. L’educació sexual és l’ensenyament d’una gran varietat de temes relacionats amb la sexualitat, les relacions sexo-afectives i la salut sexual. Uns coneixements que fa relativament poc no es tenien o no es coneixien i no s’ensenyaven en els moments adequats, si es que mai se’n parlava obertament. Actualment, el problema no és aquest, sinó l’excés d’informació errònia. Els i les joves són bombardejats amb grans quantitats de tota mena d’informació, i la majoria no tenen una persona de confiança que els expliqui quina d’aquesta informació és certa i quina no. A més a més, en alguns casos molts d’aquests temes s’enfoquen de manera equivocada, dins les pròpies famílies. Es tracten com a tabús, i segueixen sent temes vergonyosos i dels quals no es pot parlar. Això causa que molts d’aquests joves que no tinguin un entorn segur en què expressar-se i preguntar els seus molts dubtes i que creixin amb la informació que troben a internet, que en la gran majoria dels casos, no és verídica.
Com acabem de dir, en l’actualitat la sexualitat és un tema parlat obertament, però cal observar com viuen i veuen els i les joves la seva pròpia sexualitat, què vol dir per a ells i elles. A partir dels deu anys, més o menys, els nens ja comencen a rebre informació sexual, en la majoria dels casos falsa i estúpida, però comencen a parlar de temes i a sentir paraules que no entenen, com masturbació o porno i a sentir curiositat. El moment en què aquest nen o nena, que dubta sobre allò de què parlen els seus companys, ho pregunta als seus pares i rep respostes com que no digui aquestes coses, que d’això no es parla o que és massa petit o petita, fa que la primera resposta que ha tingut aquest nen o nena sobre sexualitat s’hagi basat en la vergonya i el secretisme.
Un any o dos més tard, aquest nen o nena creixerà, i intentarà resoldre els seus dubtes sobre aquests temes dels quals mai li van parlar, buscant a internet, o es basarà en el que li diuen els seus companys. Quan busqui a internet trobarà informació que no és certa i en gran part, porno. Si no hi ha ningú que li digui a aquest nen o a aquesta nena que res del que està veient es la realitat, creixerà pensant que els cossos dels actors i les actrius i les coses que ha vist que es fan durant el sexe al porno són reals. Per no dir, que si a casa seva se’l culpa per haver vist porno i se li prohibeix fer-ho mai més, aquest nen o nena entendrà el porno com una cosa equivocada. Si se li prohibeix veure-ho sense cap més explicació, però recorda que aquell cop que el va veure li va agradar, voldrà tornar-ho a fer, ja que de la prohibició neix el desig. D’aquesta manera neixen les addiccions d’alguns joves.
A més a més, aquest o aquesta jove ja no només participarà en converses d’aquesta temàtica, sinó que ell o ella mateixa sentirà coses que no havia sentit abans. Rebrà estímuls que li causaran excitament, per curiositat i desconeixement, i sense saber exactament què fa es masturbarà. Això és normal, la primera vegada que una persona s’excita i es masturba no sap ben bé que fa i està descobrint una part d’ell o ella mateixa que no sabia que tenia i que no havia sentit mai, el problema ve després. El més probable és que aquest nen o nena no comparteixi aquesta experiència amb la seva família, encara que sigui el seu entorn de confiança, perquè és una experiència intima i privada, és normal. El problema està en la desnormalització que té en la societat, al menys en la dels joves, i aquí entra la diferència entre els nois i les noies. Els nois de 13 anys, més o menys, tenen converses sobre aquests temes en les que parlen de les seves palles, per dir-ho clar, com a èxits. Qui se n’hagi fet més, és millor, és més popular, i es guanya un nom entre els seus amics, és un fet del qual estar orgullós. En canvi, entre les noies passa totalment el contrari. Entre les noies no se’n parla, d’aquests temes, públicament, i si se’n diu res, les noies es tallen, no saben què dir, i miren a la persona “acusada” amb repugnància, menyspreu i sorpresa. La masturbació masculina es veu envoltada de normalitat i orgull, mentre que la femenina es tracta amb fàstic i vergonya, majoritàriament entre la gent més jove. D’aquest problema resulta el desconeixement. Les pròpies noies tracten el seu plaer i el seu cos amb aversió, no coneixen la seva pròpia anatomia, desconeixen com és el seu propi cos, els seus òrgans i on ubicar-los. La gran pregunta d’on és el clítoris no només es veu mal resposta pels nois, amb falta de desconeixement sobre el cos del seu sexe oposat, sinó per les pròpies noies. Resulta preocupant que una persona no sàpiga com és el seu propi cos per vergonya i aprensió. Afortunadament, a mida que creixen, aquests temes són tractats amb més naturalitat entre nois i entre noies, encara que mai s’arriba a tractar de la mateixa manera públicament.
Arran del desconeixement esmentat prèviament neix la gran necessitat entre els joves: l’educació sexual. Encara que la situació ideal seria que tots els joves rebessin una bona educació sexual per part dels seus pares, que haurien de ser la seva font d’informació més fiable i segura, lamentablement en molts casos no és així. Per aquest motiu cal potenciar, com s’està fent, l’educació sexual a les escoles i instituts. Hi ha vàries fundacions especialitzades en impartir aquests coneixement als adolescents mitjançant xerrades o debats, com ara Fundesplai o Dialogsex. Actualment, l’educació sexual està molt normalitzada i és vista públicament com una necessitat essencial per a els adolescents. Però encara així, parlem des de la nostra pròpia experiència personal quan diem que encara no és exactament com hauria de ser. Les xerrades que hem rebut nosaltres han deixat molt que desitjar. Durant la gran majoria de sessions es van tractar temes com la violència i les relacions tòxiques, temàtiques que òbviament s’han de tractar, però l’única sessió en la que realment van parlar de la sexualitat i la seva descoberta va ser a la última. Durant tot el procés, vam rebre informació que ja sabíem, sobre com relacionar-nos i comunicar-nos, no tractava pròpiament sobre sexualitat. És cert que parlar d’aquesta mena de temes entre els i les joves no és fàcil, donat que la vergonya i la inseguretat no deixen que parlin de forma relaxada i tranquil·la. Però encara és més difícil si els propis sexòlegs, si és que ho son, que venen a parlar-ne, no són capaços de ser oberts i segurs sobre allò que expliquen animant que la gent participi en el debat. És més, és com si dins les pròpies xerrades d’educació sexual hi hagués censura, com si els propis professionals no volguessin dir segons quines coses o parlar de segons quins temes. Tenim la sensació que aquestes xerrades que ens van impartir ens van aportar informació de la que ja erem conscients, i només van deixar a la gent encara més confosa i farta de l’estil d’aquesta mena de xerrades, ja que en la nostra opinió no estaven ben enfocades.
En conclusió, pensem que la societat actual tracta l’educació sexual de manera correcta, intentant normalitzar tots aquests temes i que se’n parli obertament, però encara queda molt per a fer. Mentre els propis adolescents, que són la base del tema, segueixin tenint la mateixa mentalitat i tenint els erronis coneixements que ja tenien, el problema encara no està solucionat. Si els propis pares no fan el que han de fer, les escoles i instituts han de constar de veritables professionals, que tinguin les ganes i l’interès de fer que tota la gent tingui les idees clares i no s’avergonyeixi del que sent, fa i viu en cap moment. Volem viure en un entorn segur i poder ser capaços de compartir el que sentim sense cap vergonya.
