Alba Rodríguez
Avui entrevisto a la meva àvia Magdalena, que fa 75 anys que va venir de Burgos a Barcelona amb la seva germana gran, per poder trobar més possibilitats de treball i una millor vida. Amb tan sols 16 anys es va posar a treballar a una casa per buscar-se la vida i es va adaptar a una ciutat on no coneixia a molta gent. Actualment diu que ha sigut molt feliç i que canviaria poques coses, com per exemple la manca d’aliments en alguns casos.
A quina edat vas començar a anar a l’escola?
Vaig començar a anar a l’escola als 6 anys. M’agradava molt aprendre i treia bones notes. Ho vaig tenir que deixar als 14 anys, ja que havia de cuidar de la casa i de les meves germanes petites. Si els meus pares m’haguessin deixat seguir hauria d’haver anat a estudiar a un poble més gran, ja que l’escola basica al poble era fins als 14 per a les noies. I els meus pares tampoc tenien diners per poder pagar-ho, ja que l’educació en aquella època no era molt important.
Quina era la teva assignatura preferida?
A mi sempre em van agradar molt les ciències. Sobretot les mates, recordo que era la primera de la classe. Les llengües en la meva escola no es practicaven molt ja que l’únic idioma que parlavem era el castellà. Quan vaig arribar a Barcelona vaig aprendre una mica de català.
Repetiries la teva infància de la mateixa manera? O canviaries alguna cosa?
No recordo massa cosa ja de la infancia pero no recordó que fos una mala época. Òbviament alguna cosa sempre es pot canviar pero dintre de lo dolent tenia una casa, menjar i família. L’únic que m’hagués agradat es que m’haguessin portat com a un tipus d’universitat per poder estudiar, cosa que els meus germans van poder fer i la meva germana gran també.
T’agradaria haver nascut en una altre època o no la que vas néixer ja estava bastant bé?
M’hagués agradat néixer a l’època dels meus fills. No estaven enganxats a les tecnologies i tenien moltes oportunitats de treball. mes o menys als anys 60. Per a mi va ser l’època perfecte ja que no passaven gana pero per un altre costat no estaven tan consentits ni ho tenien tot. Cerc que es d’aquelles èpoques que no es repetiran mai més a la vida.
Vas viure la posguerra? Si és així com ho vas passar?
Sí que la vaig viure pero just quan estava acabant. Pasavem una mica de gana pero no massa perquè teniem terres on poder conrear. D’aquell lloc menjavem i de vegades veniem el que sobraba vendre. L’època que vaig passar més gana va ser als 10 anys ja que van néixer dues germanes mes i això va fer que el mateix menjar es repartís en més gent.
Vas marxar del poble on t’havies criat?
Si. Als 15 anys vaig prendre la decisió que havia de fer alguna cosa per no viure al poble i aspirar a alguna cosa més. Va ser en aquell moment en el que la meva germana i jo ho vam començar a pensar. Les dues vam decidir Barcelona ja que deien que hi havia molts treballs i es vivia molt bé. Em va costar molt ja que encara era una nena, però em va ajudar a madurar molt, vaig tenir sort ja que no vaig estar del tot sola, tenia el suport de la meva germana. Una vegada que vam arribar ens vam separar ja que les dos ens vam anar a treballar a cases diferents
Encara conserves a alguna amiga de l’infancia?
Si, amb els que encara viuen de vegades ens enviem cartes. I els altres quan a l’estiu vaig els veig i parlem, pero no és com ara que vosaltres teniu whatsapp, per això amb alguns encara he perdut el contacte.
Tenies algun somni de petita?
La veritat és que no. En aquella època i en un poble petit no hi havia massa treballs, ni es pensaven aquelles coses, només sabíem treballar al camp. Tampoc els pares ens deien mai ninguna cosa i ens deien que de grans acabareim al camp.
