El nivell de desigualtat econòmica en un país es pot mesurar a través de diferents mecanismes, com ara l’índex Gini
Pere Rusiñol (Alternatives Econòmiques)
Les diferències entre rics i pobres són cada cop més importants arreu del món. Els rics cada cop són més rics, mentre que els pobres cada vegada són més pobres. Totes les dades mostren que la desigualtat econòmica augmenta. Però, a què és degut això?
Els enfocaments anomenats “liberals”, que consideren que el més important és la llibertat individual per sobre de qualsevol altra consideració, no solen preocupar-se gaire per l’augment de la desigualtat.
Els liberals consideren que la clau és que el sistema garanteixi a la població la possibilitat de prosperar per si mateixa, cosa que servirà com un fort estímul perquè les persones es tornin més actives i així contribueixin a la millora de la societat en conjunt. Segons aquesta manera de veure les coses, posar límits a l’enriquiment reduiria els al·licients per esforçar-se i es crearia menys riquesa.
En canvi, els enfocaments de tipus “socialista” consideren que la igualtat és vital perquè una societat prosperi. En primer lloc, per qüestions morals, perquè tots els éssers humans tinguin les mateixes oportunitats i siguin tractats amb dignitat sense que els més poderosos puguin imposar la seva voluntat als altres.
Però també per raons socials i econòmiques: les grans crisis solen esclatar en els moments de més desigualtat perquè massa diners en molt poques mans fa menys eficient l’economia i augmenta el malestar dels més vulnerables.
Entre aquests dos enfocaments, liberal i socialista, hi sol haver un ampli terreny intermedi de consens en la recerca d’un equilibri entre llibertat i igualtat. I en aquest terreny compartit fins i tot els defensors més grans de la llibertat solen considerar que la desigualtat és negativa quan assoleix nivells massa elevats.
Dues propostes per mesurar la desigualtat
Hi ha moltes maneres d’intentar mesurar la desigualtat econòmica en una societat, però hi ha dos indicadors que han esdevingut els més habituals.
El primer és l’anomenat índex Gini, on el número 0 representa una igualtat perfecta, mentre que l’1 implica desigualtat total. Espanya té un índex de 0,349, mentre que els Estats Units freguen el 0,40. Per tant, segons aquest indicador la desigualtat és més gran als EUA que a Espanya, però no gaire més.
El segon és el percentatge dels ingressos d’un país a les mans dels més rics. De vegades, es té en compte l’1% més ric i de vegades el 10% més ric, i se’l compara amb el que té el 50% de la població amb menys ingressos. Segons el World Inequality Database (la base de dades sobre la desigualtat al món), a Espanya, el 10% més ric controla el 31% de la riquesa, mentre que la meitat de la població s’ha de conformar amb el 25%.
Tant si es té en compte l’índex de Gini com el percentatge de la riquesa que controlen els més rics, s’observa que la desigualtat ha augmentat les últimes dècades a la majoria de països.
La crisi mundial de finals de la dècada de 2010, coneguda com La Gran Recessió, ajuda a explicar-ho, però ja hi havia una tendència en aquesta mateixa direcció des dels anys 80. En aquell moment, van guanyar força a tot el món els governs anomenats “neoliberals”, que en la disjuntiva entre llibertat i igualtat opten molt clarament per la primera i redueixen la importància de la segona.
La clau: els impostos
La clau principal que determina el nivell de desigualtat econòmica en un país són els impostos, que són els diners que recapta l’Estat per poder funcionar i organitzar els serveis públics als ciutadans: carreteres, educació, sanitat, pensions, etc. Per exemple: cada cop que anem al metge de la sanitat pública, ens atenen sense pagar perquè prèviament el govern ha recaptat impostos.
Normalment, com més diners obté un país a través dels impostos més serveis accessibles i de millor qualitat hi ha. En conseqüència, la desigualtat és menor. En cas contrari, cadascú ha de pagar per la seva feina i, per tant, els més rics tenen accés a tot, mentre que la resta té molt més difícil tirar endavant.
Els impostos poden ser directes o indirectes i això tindrà una relació molt important amb el nivell de desigualtat d’una societat.
Els impostos directes s’apliquen a una persona determinada i s’estableixen en funció de la situació personal. Això permet calcular el percentatge a pagar en funció de la seva riquesa i posar una taxa més gran als que més tenen. Això es coneix com a progressivitat: com més riquesa, més alt el percentatge de l’impost.
A Espanya, l’impost directe més important és l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF), que és el que més diners recapta i es calcula a partir dels ingressos que tenen les persones.
En canvi, els impostos indirectes s’assignen als béns o serveis i tots els compradors ho paguen per igual, amb independència del seu nivell de renda. No tenen, doncs, cap progressivitat. A Espanya, el més conegut és l’impost sobre el valor afegit (IVA): tots el paguem quan comprem perquè està integrat en el preu.
Els partits polítics “neoliberals” defensen les rebaixes generalitzades d’impostos i més pes dels indirectes en nom de la llibertat personal. La desigualtat ha augmentat com a conseqüència de les opcions preses pels governs que han guanyat més eleccions en les darreres dècades. Però és una opció oberta: a les democràcies, el rumb a seguir sempre depèn del resultat de les eleccions.
