Pobresa i exclusió social: una realitat que afecta moltes famílies de Catalunya
Moltes persones passen dificultats econòmiques que no sempre es veuen, però que impacten en la seva vida diària i en les seves oportunitats
A Catalunya, gairebé una de cada quatre persones viu en risc de pobresa o exclusió social. Però moltes d’aquestes situacions no es fan visibles.
Quan pensem en pobresa, sovint imaginem persones que dormen al carrer o que van als bancs d’aliments. Aquesta és la pobresa visible, la part més evident de la desigualtat social.
Però hi ha una altra cara, més amagada: la pobresa invisible. Aquesta afecta persones que, tot i treballar, tenir estudis o pagar un lloguer, no arriben a cobrir les seves necessitats bàsiques ni poden fer front a imprevistos. Aquesta pobresa no es veu a simple vista, però condiciona la seva qualitat de vida i limita les seves oportunitats de futur.
Què és la pobresa invisible?
La pobresa invisible no es nota a primera vista, però impacta profundament qui la pateix. Segons l’Enquesta de Condicions de Vida 2024, elaborada per l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), un 40% de la població catalana no pot fer front a una despesa imprevista. Un 35% no es pot permetre unes vacances, un 30% passa fred a casa durant l’hivern, i un 17% arrossega deutes relacionats amb l’habitatge.
Aquestes persones viuen al límit, cosa que afecta el seu desenvolupament personal. La pobresa fa que molts joves hagin de renunciar a continuar estudiant o que gent gran, que necessitaria més cures, no pugui mantenir una dieta saludable. No surten als titulars, però la seva realitat és ben propera.
No és només una qüestió de diners
Parlar de pobresa no és només parlar de tenir pocs diners, sinó també de les condicions de vida. L’indicador més utilitzat per mesurar-ho és la taxa AROPE, que combina tres elements: risc de pobresa econòmica, privació material i social severa, i baixa intensitat laboral.
El risc de pobresa econòmica es dona quan els ingressos d’una persona o família són molt baixos i costa cobrir les despeses bàsiques. La privació material i social severa és quan no es pot pagar o accedir a coses necessàries com menjar, roba o activitats socials. I la baixa intensitat laboral passa quan hi ha poca feina o quan els adults treballen molt poc, cosa que dificulta tenir ingressos estables. A Catalunya, la taxa AROPE de 2024 afecta el 24% de la població.
Els infants són els més afectats: més d’un 34% dels menors de 16 anys estan en risc de pobresa o exclusió, una xifra que no para de créixer. També hi ha un empitjorament entre la gent gran (17%) i les persones d’origen estranger no comunitari, amb una taxa alarmant del 42,7%.
Les llars amb fills ho tenen encara més difícil: el 28,5% estan en situació de vulnerabilitat. I entre les persones aturades, gairebé la meitat viu en risc d’exclusió.
Càritas identifica diferents graus d’exclusió social, des de la vulnerabilitat lleu fins a situacions de pobresa crònica o exclusió severa. No és blanc o negre, sinó una escala, i moltes persones passen desapercebudes fins que la situació empitjora.
Factors personals com una malaltia, una separació o la pèrdua de feina poden desencadenar la caiguda. Però sovint són factors estructurals —mercat laboral precari, dificultat per accedir a l’habitatge, sistema educatiu desigual— els que fan gairebé impossible remuntar.
Fa uns anys, l’educació i la feina eren claus per millorar la vida. Però ara ni això garanteix una vida digna. Per això es diu que l’ascensor social està espatllat.
Molts joves viuen pitjor que els seus pares, amb feines precàries, dificultats per emancipar-se i un futur incert. Aquesta falta de mobilitat social fa que la pobresa es torni crònica i genera frustració, estrès i desconnexió amb el sistema.
La pobresa invisible no només afecta la butxaca, sinó també la salut mental, les relacions socials i el benestar mental. El 9,3% de la població catalana diu tenir moltes dificultats per arribar a final de mes, cosa que genera ansietat i sentiments de culpa.
A més, la bretxa digital fa que molts infants no puguin fer els deures o accedir a recursos educatius. Sense suport, aquests infants tenen més risc de quedar atrapats en la roda de la pobresa.
Què podem fer?
Per canviar la situació cal posar en marxa l’ascensor social: garantir oportunitats per millorar la vida a través de l’educació, treball digne, habitatge digne i serveis socials accessibles. Això ha de ser responsabilitat de les polítiques públiques, però també de la societat, que no pot mirar cap a una altra banda.
Moltes entitats socials i organitzacions sense ànim de lucre fan una feina molt important ajudant qui ho necessita. Ofereixen aliments, roba, orientació per trobar feina o ajuda per pagar el lloguer. També creen espais on la gent pot sentir-se escoltada i acompanyada.Tot i això, la pobresa invisible continua existint i no la veiem fàcilment. Entendre què és i com afecta la vida de moltes persones és el primer pas per ajudar a combatre-la. Si obrim els ulls, podem ser part de la solució: ajudant, aprenent i exigint polítiques que no deixin ningú enrere.