La duresa d’algunes imatges ens fa qüestionar els límits del fotoperiodisme
La missió dels fotoperiodistes és retratar la realitat que ens envolta, sigui quina sigui, per explicar el que succeeix al món.
Les fotos més impactants són les que retraten les situacions més dures: violència, pobresa extrema, dolor. Es tracta d’imatges que poden ferir la sensibilitat d’alguns espectadors, però també són les que aconsegueixen remoure consciències. I, en alguns casos, canviar les coses.
Aquest és el gran dilema del fotoperiodisme: el deure informar justifica la duresa d’una imatge? Davant una situació d’injustícia, el fotoperiodista ha de retratar-la perquè s’assabenti tothom o ha de deixar la càmera a un costat i ajudar?
Moltes fotografies han passat a la història del periodisme per provocar aquest debat sobre què és ètic a la professió. Com deia el famós fotògraf Ansel Adams
“Hi ha dues persones a cada fotografia: el fotògraf i l’espectador”
ANSEL ADAMS
Fotògraf
Fotografiar per canviar les coses
Al 1993, el fotògraf nord-americà Kevin Carter va viatjar al Sudan per retratar l’epidèmia de fam que afectava a la població.
Carter, que treballava per al prestigiós diari The New York Times, va aconseguir una foto tan impactant com a polèmica: un nen malnodrit que apareixia mig desmaiat al sòl, amb un voltor aguaitant darrere.
La imatge era el retrat perfecte de la tragèdia alimentària i li va valer el Premi Pulitzer, però també la crítica de l’opinió pública, que considerava que havia actuat de manera insensible fotografiant a un nen indefens a punt de ser atacat.
Al cap de poc temps Carter es va suïcidar, afectat per totes les misèries que havia presenciat a través de l’objectiu: mort, pobresa, gana, assassinats. La pressió social per aquella foto tampoc va ajudar.
Més tard es va saber que aquell nen no estava sol: la seva família caminava a prop, esperant per recollir menjar d’un avió d’ajuda humanitària.
És difícil no estremir-se davant la fotografia d’una tragèdia, sobretot quan les víctimes són menors.
Al novembre de 1985, a Colòmbia, el volcà Nevat del Ruiz va entrar en erupció. El despreniment de terres va provocar una allau que va arrasar la ciutat d’Armero i va matar a més de 20.000 persones.
Omayra Sánchez tenia 13 anys i vivia a Armero amb la seva família. Després de l’erupció del volcà va quedar atrapada entre el fang i els enderrocs, però les autoritats no podien treure-la d’allí: no disposaven de les eines necessàries ni de l’equip mèdic per mantenir-la amb vida.
Els equips de rescat i els periodistes presents van estar al seu costat durant tres dies, encara que sense poder fer res per salvar-la. La fotografia de Frank Fournier va guanyar el World Press Photo 1986.
La imatge guanyadora del World Press Photo 1976 també va provocar una gran polèmica. La fotografia de Stanley Forman pel Boston Herald mostrava a una noia i una nena caient al buit des del cinquè pis d’un edifici en flames.
Es tractava de Diana Bryant, de 19 anys, i la seva neboda de dos anys, Tiare Jones. Ambdues van quedar atrapades per un incendi al seu edifici a Boston. Mentre esperaven per ser rescatades, la sortida d’emergència on estaven es va desplomar. Diana va morir però el seu cos va esmorteir la caiguda de la petita Tiare, que va sobreviure.
El Boston Herald va rebre moltes crítiques pel fet de publicar una imatge de persones que són a punt de morir. Forman no es penedeix del seu treball perquè el seu deure era informar i, a més, considera que les imatges poden servir per prevenir futurs accidents.
Quins són els límits del fotoperiodisme? És legítim publicar qualsevol imatge, per dura que sigui, per evitar que es repeteixi? El debat segueix obert.
