Els diners tenen un paper important dins de l’economia i en la vida de les persones, però molts desconeixen com funciona exactament
José Ramón Paramio, professor d’Economia d’educació secundària i autor d’El masatardismo. Guia personal de llibres, cinema, música i altres retalls vitals per entendre la fi del món (i de l’economia). (Edicions Lentes, 2020)
Explicar el funcionament dels diners és una tasca complicada ja que compartim una sèrie d’idees sobre els seus components, el seu procés de creació o el seu paper en l’economia i en la vida de les persones que no sempre es correspon amb la realitat, que és força complexa.
Quan es pregunta per la importància que tenen els diners a la vida de la gent, de vegades es respon amb desafecció: “els diners són un mal necessari”, “els diners són la font de tots els problemes”… No obstant, en la majoria de casos se’n subratlla la importància, el desig d’acumular molt i la relació amb el benestar i la felicitat.
La visió sobre els diners reflecteix quins són els valors majoritaris en una societat. Però, què són realment els diners? Abans de l’aparició de les monedes i els bitllets, l’intercanvi per aconseguir béns i serveis es feia a través del bescanvi. Més tard va aparèixer els diners mercaderia, és a dir, objectes que complien una de les funcions fonamentals dels diners, que és servir de mitjà de canvi.
Dels metalls preciosos als diners bancaris
Per la seva escassetat, la possibilitat que tenen de durar i de dividir-se i la seva homogeneïtat, els metalls preciosos van acabar imposant-se com a principal mitjà de canvi. Aquests complien dues funcions: eren un dipòsit de valor (servien per estalviar) i una unitat de compte (s’utilitzaven per mesurar el valor dels béns i serveis).
Més tard, aquests metalls es van convertir en monedes i van començar a recolzar-se amb certificats, cosa que donava confiança a les persones que els feien servir per pagar. Això va originar la creació dels diners bancaris tal com els coneixem avui dia.
Però, com gestionen els bancs aquests diners? Com que no tots els dipositants anirien a la vegada a buscar els diners en efectiu que tenien al banc, aquestes entitats podien prestar a altres part d’aquests dipòsits. A partir d’aquí es va establir un procés continu d’entrades i sortides de diners.
Però aquest procés està limitat per dos motius: per l’efectiu que està a les mans de la gent i per la proporció que les autoritats monetàries obliguen els bancs a reservar de tots els dipòsits. D’aquesta manera, la base monetària inicial (monedes i bitllets realment emesos pels bancs centrals i les reserves bancàries) es pot multiplicar fins a assolir l’oferta monetària total que està en circulació.
Però la història no és tan simple. El relat del pas del troc als diners requereix la presència d’un matís important: el deute. Al seu llibre En deuda. Una història alternativa de l’economia (2014), l’antropòleg David Graeber recorda que el pagament en espècie (pagament mitjançant objectes en comptes de diners) es produïa generalment per saldar crèdits o el pagament d’impostos.
Un sistema complex
Avui dia, el procés de creació de diners s’allunya força de la imatge d’un banc central creant diners a petició dels governs i un sector financer privat que demanen dipòsits dels seus clients per prestar aquests excedents a altres agents econòmics.
En el procés real és la banca privada la que té gran part de la potestat de creació de diners i, mentre sigui capaç de mantenir les reserves requerides pel banc central, pot crear diners via crèdit amb força facilitat.
Això vol dir que el procés de creació bancària ja no necessita fer servir els estalvis dels dipositants per prestar diners. Al contrari: la banca és capaç de crear en els seus balanços de manera simultània el deute per al prestatari i els diners prestats. És a dir, que els diners sorgeixen directament com a deute en un simple apunt comptable.
A això s’hi afegeix un altre element complex: els dipòsits bancaris. Gràcies a la innovació financera, a la creació contínua d’actius i derivats financers ia l’ús de mitjans electrònics, el sistema permet que el crèdit i l’oferta monetària creixin de manera irregular en relació amb la base monetària (els diners que realment s’imprimeixen).
En resum, podem dir que la creació dels diners i el sistema financer estan basats en la confiança de la gent, tot i que aquest sistema ha aconseguit un alt grau de complexitat per als ciutadans.