21 febrer 2024
spot_img
21 febrer 2024

Riquesa personal i impostos

Tot i que el salari és fonamental per conèixer el patrimoni personal, aquest no és lúnic component que configura la riquesa real de cada persona

Pere Rusiñol (Alternativas Económicas)

La riquesa d’un país sol mesurar-se a través del Productor Interior Brut (PIB), però… com es mesura la de les persones? Es calculen els diners que cobren cada mes? O potser els diners que tenen al banc? I les propietats que han adquirit? Hi ha algun registre per saber què té cadascun?

Preguntar-se per la riquesa de les persones no es fa pas per simple curiositat. Els països que, com Espanya, han optat pel model conegut com a “Estat del benestar”, que aspira a oferir bons serveis públics (educació i sanitat, entre d’altres) per a tota la població amb independència de la seva riquesa individual, necessiten recaptar impostos per a aconseguir-ho. 

Quan parlem d’impostos, ens referim als diners que cada ciutadà aporta al govern perquè el país pugui funcionar i posar en marxa serveis públics i programes socials. I aquests es calculen, en teoria, en funció de la riquesa que tingui cadascú.

Ingressos del treball

La majoria de persones es guanyen la vida a través d’un salari, és a dir, treballen per a altres persones en una empresa. És el que s’anomena “treballador per compte d’altri” i, en aquest cas, les condicions de l’ocupació estan regulades en un contracte de treball. Els diners que reben els treballadors a final de mes a canvi de complir aquestes condicions són els que es coneixen com a salari net (també anomenat “la nòmina”). Aquests diners arriben després d’haver pagat els impostos corresponents.

Els que treballen per a ells mateixos són els autònoms (treballen “per compte propi”) i no han de complir les condicions establertes a cap contracte, sinó que ells mateixos s’organitzen. Aquests treballadors tampoc tenen un salari garantit: els diners que reben cada mes depenen dels encàrrecs o treballs que aconsegueixin realitzar.

En tots dos casos, aquests ingressos que procedeixen de la feina feta es perceben sempre després d’haver pagat els impostos corresponents. Com més grans són els ingressos, més alt és el percentatge que es paga en impostos.

Pagar en funció de la riquesa

Això vol dir que els rics sempre paguen més impostos? En teoria hauria de ser així, però no sempre ho és, ja que el salari només és un component més del patrimoni total dels individus. 

En el cas dels rics, el salari sol ser una part molt menor de la seva riquesa total, que també procedeix d’altres fonts. Per exemple, dels beneficis empresarials, dels rendiments dels productes financers que els ofereixen els bancs, de la compravenda d’accions a la Borsa o de l’adquisició d’habitatges i d’altres propietats. 

A totes aquestes altres fonts, el percentatge d’impostos que es paga sol ser més baix que en els ingressos procedents de la feina. A més, els més adinerats sempre tenen l’opció de contractar experts que els ajudin a reduir el pagament que en teoria els correspon.

És per això que els partidaris que els rics paguin impostos d’acord amb la riquesa defensen la creació d’un registre centralitzat que inclogui el patrimoni total de cada persona més enllà dels salaris. Aquesta seria l’única manera d’establir un percentatge sobre la seva capacitat real.

La revista nord-americana Forbes divulga cada any una llista de les persones més riques del món, però la fa només amb la informació pública disponible, sobretot del valor a Borsa de les accions de les seves empreses. Tot i aquestes limitacions, les quantitats són multimilionàries. L’últim rànquing del 2022 l’encapçala el nord-americà Elon Musk, amb un patrimoni de 238.000 milions de dòlars.

Evasió cap als paradisos fiscals

A les tècniques legals per pagar menys impostos se’ls anomena “elusió fiscal”. Però de vegades algunes persones eviten el pagament d’impostos ocultant operacions que han realitzat i el patrimoni que ostenten, saltant-se la llei. En aquest cas parlem d’“evasió fiscal” i pot acabar en multa o fins i tot presó si el govern ho descobreix. Tota l’economia que s’amaga de les autoritats per evitar el pagament d’impostos se’n diu economia submergida.

Un dels instruments més utilitzats per evitar el pagament d’impostos són els anomenats “paradisos fiscals”. Es tracta de territoris -en molts casos, països sencers- que combinen impostos molt baixos i facilitats per ocultar la identitat dels propietaris reals dels comptes bancaris establerts.

Amb aquesta fórmula, aquests territoris aspiren a atreure riquesa, però amb un alt cost per a tots els altres: la resta de països deixen de recaptar molts diners i això perjudica la qualitat dels serveis públics. A més pateixen més corrupció, ja que els “tramposos” creuen que podran amagar millor els seus robatoris en aquests llocs opacs.

Els grups que intenten posar fi a aquest tipus de territoris prefereixen anomenar-los “caus fiscals” en lloc de “paradisos” : no té res d’idíl·lic o positiu ajudar els lladres a amagars-se.

En teoria, la gran majoria de països està en contra dels paradisos fiscals, però els seus criteris per definir-los solen ser molt poc estrictes i les “llistes oficials” són molt concises, de manera que molts d’aquests territoris operen tranquil·lament sense estar assenyalats.Com més facilitat tenen els rics per amagar el seu patrimoni en paradisos fiscals, menys diners poden dedicar els governs als serveis públics i als programes socials. Això, alhora, provocarà un augment en la desigualtat.

Últimes notícies

-Contingut patrocinat -