El govern de Corea del Nord vol que tots els ciutadans segueixin el mateix model i castiga qualsevol comportament contracorrent
Per Clara Pi Creixell
Poc se sap de Corea del Nord més enllà de les seves armes nuclears i del seu polèmic líder, Kim Jong-un. El règim de Pyongyang, la capital nord-coreana, controla tant la informació que surt del país com la que reben els ciutadans.
Les 100.000 persones que visiten Corea del Nord cada any necessiten un permís especial per entrar al país. En arribar han d’abandonar els seus telèfons mòbils i qualsevol altre sistema que permeti connectar-se amb l’exterior
Les autoritats i els guies oficials mantenen als estrangers separats dels ciutadans corrents, perquè no obtinguin una altra informació del país que no sigui la que ofereix el govern. A més, tenen prohibit viatjar a les zones rurals, on les condicions de vida són més dures.
Malgrat el secretisme i d’intentar controlar tota la informació, coneixem com és el país gràcies al testimoni de persones que han aconseguit escapar, exiliats o desertors del règim dels Kim. A què és deguda aquesta repressió?
Castes nord-coreanes
La societat nord-coreana està dividida pel Songbun, un sistema de castes que classifica als ciutadans en funció de la seva lleialtat cap al líder del país.
A l’escala més alta està “l’elit”, formada pels membres del Partit dels Treballadors i els alts funcionaris de l’Estat. Ells són els únics amb els qui poden entrar en contacte els visitants estrangers: d’aquesta manera el règim s’assegura una única versió dels fets.
Per sota de l’elit està la classe indecisa: el règim dubta sobre el seu nivell de lleialtat al govern de Kim Jong-un i per això els vigila, per saber si ha de classificar-los a l’escala més alta o la més baixa.
Finalment, a l’escala més baixa estan els “indesitjables”, ciutadans dels qui el règim desconfia obertament. Es calcula que uns 24 milions de nord-coreans formen part d’aquest grup, que té unes perspectives de futur molt limitades perquè viuen assenyalats públicament per les autoritats.
La mateixa aparença per tots
Com a part de la filosofia Juche, el govern vol que el país sigui autosuficient, sense dependre d’altres països, i controla tots els productes i el comerç. Per tant, tothom ha de vestir com decideixi l’Estat .
Des del final de la Segona Guerra Mundial fins al dia d’avui, el ‘look’ militar no ha deixat d’estar de moda per al gènere masculí. D’altra banda, les dones no han de portar pantalons, sinó faldilles per sota dels genolls. Tothom ha d’anar igual.
No només han de tenir el mateix aspecte: també han de pensar igual. Les activitats d’oci, com anar al cinema o fer esport, s’han de fer en grup i sota la supervisió oficial.
L’ensenyament del règim
L’educació a Corea del Nord també és un altre món apart. L’educació és pública i obligatòria fins als 12 anys d’edat, i la taxa d’alfabetització és gairebé del 100%.
No obstant això, a l’educació nord-coreana també existeixen greus problemes. A més de l’excés de control polític i la manca d’escoles en bon estat, hi ha un problema greu de corrupció: els pares han de subornar als funcionaris escolars perquè els seus fills puguin anar a les millors escoles.
Seguint la filosofia Juche, als nens se’ls ensenya a dedicar-se a la societat en comptes de perseguir objectius individuals. Gran part del temps a classe el dediquen a lloar a la família Kim i a criticar als enemics del país, com Estats Units i Japó.
Per què no hi ha oposició?
Els nord-coreans mai han experimentat quelcom semblat a la democràcia. No obstant això, sorprèn que no hi hagi una resistència des de dins del país: la població sembla indiferent a la repressió del règim, ja sigui per adoctrinament o per por.
Qualsevol organització que no estigui en línia amb la política oficial està prohibida. Els ciutadans s’han adaptat a ser governats per un dictador.
Si una persona critica al Govern o a la família Kim, podria passar la resta de la seva vida en un camp de presoners, i no només ella: també els seus familiars, amics i el seu cercle més proper. Desobeir al règim implica posar en perill a les persones que més estimes.
Així doncs, no existeix la llibertat d’expressió. La societat ha optat per creure’s les mentides per sobreviure. Les autoritats menteixen al poble amb propaganda i la societat menteix quan elogia al Gran Líder.
No obstant això, gràcies a la globalització i a la iniciativa d’alguns activistes dissidents, la població més jove té accés a informació de l’exterior: pel·lícules, sèries i documentals que els ensenyen com viu la gent fora de Corea del Nord. Potser això sigui un estímul suficient per provocar el canvi.
https://youtu.be/zWk95carGf8
Informació elaborada en col·laboració amb la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna.
Informa’t de tot a Junior Report | Castellà | Català | English
