“La química en l’amor existeix de veritat”

“Tenir papallones a la panxa”, “perdre el nord”, “penjar-se d’algú”, “caure rendit”, “sentir química”…la literatura i el llenguatge popular estan plens d’expressions vinculades a l’enamorament, aquest estat d’atracció intensa cap a una altra persona que provoca emocions d’eufòria, alegria i molta vitalitat. Però què hi ha darrere de l’enamorament? Què li passa al nostre cervell durant aquest procés? Pot durar per sempre? Té data de caducitat? 

A Junior Report hem tingut l’oportunitat de conversar amb el neurocientífic i divulgador David Bueno, un dels màxims experts a casa nostra en l’estudi del cervell dels adolescents i  els seus processos d’aprenentatge. A més de doctor en Biologia i professor a la Universitat de Barcelona, Bueno ha publicat nombrosos llibres entre els quals El cervell de l’adolescent (Rosa dels Vents, 2022), Els beneficis de la lectura en veu alta (Enciclopèdia, 2023) o el seu darrer, L’art de ser humans (Destino, 2025).

Què és el primer que passa quan ens enamorem?

Més enllà del factor cultural -difícilment t’enamoraràs d’una persona que sigui molt diferent de tu, no és que sigui impossible, però és més difícil-, el segon factor és purament químic, basat en feromones. És una olor que no detectem com a olor; hi ha feromones que ens atrauen i d’altres que no. Això ens ha passat a tots, a vegades ens creuem algú pel carrer i mirem, oi? La química en l’amor existeix de veritat.

L’amor a primera vista també és real doncs?

Sí. És cert que no sempre estem igualment receptius a captar les feromones. El dia que estàs abatut i trist és més difícil captar-les o interpretar-les. Si estàs animat i alegre, tu n’emets i també en reps més. 

I quines feromones ens atrauen més?

S’ha vist que ens sentim atrets per les persones amb un sistema immunitari tan diferent del nostre com sigui possible. 

I què significa això?

En el nostre sistema immunitari hi ha unes proteïnes, anomenades proteïnes de superfície. N’hi ha moltes i són les que després ajuden a identificar els elements paràsits, els patògens, els bacteris, els virus o altres paràsits.

El fonament biològic d’aquest primer contacte és aparellar-te per tenir descendents. Si tu t’aparelles amb una persona que té aquestes molècules de superfície com les teves, estàs reduint la possibilitat que el sistema immunitari dels descendents identifiqui elements patògens. Si, en canvi, aquestes molècules de superfície són diferents de les teves, la nova combinació tindrà molta més diversitat i serà més fàcil que el sistema immunitari dels possibles fills o filles reconegui elements patògens diversos, per la qual cosa, tindrà més probabilitats de sobreviure. És purament evolutiu, és biologia pura i dura.

Imaginem una festa plena de joves que emeten feromones, quins elements farà que n’hi hagi que s’atraguin més que d’altres?

Són aquests temes barrejats: les feromones, un component immunitari i després el factor cultural.

Quan comença l’enamorament? 

Pot començar de seguida o pot ser al cap d’un temps. També hem de tenir en compte que no només som éssers emocionals, sinó que també som éssers racionals. Potser connectes amb algú amb qui no et sents especialment atret, però a còpia d’anar quedant, d’anar xerrant, d’anar compartint, acabes sentint-hi atret.

I per què es perd literalment el cap per algú?

En l’enamorament entren en acció una sèrie de neurotransmissors -les molècules que relacionen les neurones perquè es puguin enviar missatges entre elles- entre les quals la dopamina, que és un neurotransmissor que et dona sensacions de recompensa, de plaer molt eufòric i que t’energitza.

Per això els enamorats poden estar hores, hores i hores junts i no es cansen. No tenen son i  tot és ràpid i vivencial. Ara bé, la dopamina és tan intensa que acaba saturant els receptors del cervell. I aleshores ve una baixada.

Per tant, l’enamorament no dura per sempre?

L’enamorament té data de caducitat. No pot durar sempre. Allò de les papallones a la panxa és un excés brutal de dopamina que fa que només pensis en aquella persona. Però això té data de caducitat. 

De fet, les drogues són addictives perquè activen aquest mateix sistema de dopamina. I són perjudicials per al cervell, per molts motius, però un és aquest. Et mantenen tan alt que no acabes bé.

Quant dura aquest període d’enamorament?

Entre dos i quatre anys. ot durar més i pot durar menys, però si tot va més o menys bé, aquest enamorament s’acaba entre els dos i els quatre anys. Per això hi ha moltes parelles que ho deixen després de dos anys de relació. Perquè la dopamina ha baixat i la relació no s’ha consolidat. 

Pots recuperar la dopamina periòdicament, però aquest nivell constant de dopamina no el pots mantenir.

Es pot passar d’un pic d’enamorament a un altre?

Aquí hi ha qüestions també molt genètiques. Tots tenim tots aquests neurotransmissors, però els gens que els fabriquen tenen diferents variants. Hi ha persones que produeixen més dopamina que altres, amb receptors més efectius o amb més receptors, i per tant col·lapsen menys. Però també hi ha persones que quan l’etapa de l’enamorament s’acaba han de buscar una altra parella perquè l’amor és massa suau i no els hi genera prou satisfacció.

Què passa quan s’acaba el període d’enamorament?

Quan estàs enamorat es bloquegen els circuits neuronals de la crítica cap a la parella. Tot és bonic. Quan s’acaba l’enamorament, en canvi, aquests circuits es tornen a activar. Aleshores allò que era tan bonic de sobte ja no ho és. 

Però si durant aquest temps has construït una relació sòlida, has trobat elements en comú més enllà del simple enamorament, tens projectes conjunts, i sobretot, si aprens a tolerar allò que no t’agrada de l’altre, entres a la tercera o última fase de la relació, que pot durar per sempre, i que és l’amor.

Aquí ja no hi ha dopamina…?

L’amor també té dopamina, però en té menys, per tant, no se satura. Pots tenir pics molt intensos en alguns moments, però tens un pic i després baixa. Per tant, no satures el sistema. 

En aquesta fase s’activa, sobretot, la serotonina, un neurotransmissor anomenat “hippie” que transmet benestar instantani. Tens també oxitocina o vasopressina. L’oxitocina és la neurohormona de la socialització i la vasopressina està sobretot vinculada a la fidelitat de grup i de parella.

Aquesta combinació fa que et sentis bé amb aquella persona. Si a més a més tens projectes comuns, sensació de seguretat, saps què t’esperes de l’altre, etc., la teva relació s’acaba consolidant.

Que siguis més o menys fidel…també té a veure amb les neurohormones?

Els enzims que gestionen la vasopressina estan relacionats amb les infidelitats. Hi ha algunes variants que fan que la persona que les té sigui més propensa, o a la fidelitat o a la infidelitat. Això no és un determinisme, hi ha aspectes culturals darrere i de voluntat pròpia, i molts altres factors, però sí que hi ha persones que els és més difícil mantenir la fidelitat segons el nivell d’efectivitat de la seva vasopressina. Quan és més efectiva, major tendència a ser fidel al teu grup i a la teva parella. 

La manera de relacionar-nos ha canviat..ara els joves parlen a través de les xarxes socials…

Les xarxes socials són molt atractives. No se sap si són addictives, però sí que hi ha una forta atracció. Els adolescents socialitzen molt per aquí. Després, quan queden, ja és més semblant al que era abans. Però s’obren més emocionalment per xarxes.

I què canvia en les relacions que comencen a través d’una pantalla?

No és el mateix veure una persona a través d’una pantalla que trobar-te-la. L’olor, el contacte, això no hi és. El primer contacte pot ser més racional i menys químic. Abans era més emocional i després més racional. Potser ho hem invertit.

Hi han persones que per genètica tinguin més dificultats per enamorar-se? 

No tothom té la capacitat d’enamorar-se. Hi ha gent que genèticament ho té més difícil, però que ho poden compensar culturalment. Es pot estar bé en una relació amorosa sense un enamorament intens.

I tot això és independent del gènere. Pot passar entre dones i homes, entre dones i dones, i entre homes i homes.

Et pots enamorar de dues persones alhora? 

Teòricament sí, però l’atenció i la dopamina són limitades. Si la divideixes, baixa la intensitat.

L’atenció plena és un recurs molt limitat pel cervell perquè consumeix molta energia. O posem tota l’atenció en allò que estem fent, o si la dividim, ja no és 50 i 50%, potser és 40 i 40%, perquè necessitem un 20% per mantenir l’atenció dividida. És clar, tu tens un límit màxim de dopamina. O l’apliques tota en aquesta persona o allò probablement acabarà petant.

Què n’aprèn els joves de l’estat d’enamorament?

Aprenen com són ells, què volen, què els agrada, quins són els seus límits i els de l’altre. És assaig i error. Aprenen a relacionar-se, a respectar-se, a saber amb qui poden construir una història més llarga. La maduresa arriba cap als 24–26 anys.

Un consell per a qui se senti desbordat en tot aquest procés…? 

És normal que es desbordin. Però que això no els traumatitzi, que no pensin, sobretot, que allò que els passa no és normal. De vegades, els adults els hi transmetem que allò no és normal, però és perfectament normal. 

En aquesta etapa, la feina dels adolescents és aprendre a gestionar-se. Els alts i baixos són normals, i és normal enamorar-se avui i demà no poder veure aquella persona.