Salvar vides al mar i defensar els drets humans
Open Arms va néixer a Lesbos al setembre de 2015, per rescatar persones al Mediterrani i, avui, combina els rescats amb la sensibilització per defensar la dignitat i els drets humans dels refugiats
L’ONG Open Arms va néixer lluny dels despatxos i molt a prop del mar. L’any 2015, a l’illa grega de Lesbos, milers de persones arribaven cada dia en barques fràgils fugint de la guerra, sobretot de Síria. Dormien als ports i als carrers, sense recursos ni assistència. A terra hi havia voluntaris, però al mar gairebé ningú. I quan una pastera s’enfonsa, arribar tard pot suposar la mort de moltes persones.
En aquest context, l’entitat va sorgir com un petit equip de voluntaris disposats a actuar allà on no arribava ningú més. El seu centre d’operacions inicial va ser el restaurant To Kyma, al poble de Skala Sikaminias, des d’on es coordinaven rescats, comunicacions i allotjaments d’emergència. Amb pocs recursos i molta determinació, l’equip liderat per Òscar Camps va començar a sortir al mar amb el principi de no deixar ningú a la deriva.
Evolució i ampliació de la missió
A partir de 2016, amb l’acord entre la Unió Europea i Turquia, les rutes migratòries es van desplaçar cap al Mediterrani central, molt més llargues i perilloses. Davant aquest canvi, Open Arms va créixer per poder actuar en un escenari molt més difícil.
Avui opera amb dos vaixells, equips formats en rescat i atenció mèdica, i protocols estrictes. Les seves missions es fan sovint en aigües internacionals, en condicions extremes, amb persones que porten dies a la deriva, exhaustes, ferides o deshidratades.
Amb el tancament de la ruta oriental, que permetia arribar a Grècia des de Turquia, moltes persones van haver de provar altres vies molt més perilloses, sortint de països com Líbia o Tunísia. Davant la manca d’actuació dels governs, Open Arms surt al mar per evitar més morts.
Salvar vides és la missió
Des del primer dia, Open Arms va actuar amb l’objectiu de salvar vides al mar. Quan una embarcació està en perill, no intervenir pot acabar amb morts. Davant d’aquesta situació, actuar és una responsabilitat.
Aquesta responsabilitat està recollida en acords internacionals que regulen el rescat de persones en perill al mar. Segons el Conveni Internacional sobre Cerca i Salvament Marítim (SAR, 1979), els estats han d’organitzar serveis de recerca i rescat. El Conveni per a la Seguretat de la Vida Humana al Mar (SOLAS, 1974) obliga els capitans a auxiliar qualsevol persona en risc, sense importar d’on vingui. I la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret del Mar (UNCLOS, 1982) estableix que aquests rescats s’han de fer sense discriminació.
A més, aquestes normes es complementen amb els drets humans. La Declaració Universal dels Drets Humans (1948) reconeix que totes les persones tenen dret a sortir del seu país i a buscar asil si la seva vida està amenaçada. La Convenció de Ginebra sobre les persones refugiades (1951) prohibeix retornar-les a llocs on puguin patir persecució, violència o mort. Això vol dir que protegir vides no és només una qüestió humanitària, sinó també una obligació legal.
Més enllà del rescat
La feina d’Open Arms no s’acaba quan una persona és rescatada del mar. A terra, l’organització treballa amb escoles, joves i comunitats per explicar què passa al Mediterrani i per què. L’objectiu és ajudar a entendre la realitat, fomentar el pensament crític i combatre la desinformació.
Les notícies falses sobre migració simplifiquen i manipulen la realitat, i amaguen les causes reals dels desplaçaments forçats, com les guerres, les desigualtats, la violència o el canvi climàtic. Davant d’aquests relats, Open Arms aposta per dades contrastades, testimonis reals i transparència. Explicar bé què passa és una altra manera de protegir vides.