Una estudiant catalana explica en primera persona l’experiència de viure i estudiar un any a Irlanda
Avui és el meu primer dia d’escola. Estic nerviosa i tremolant, i no pas de fred. He hagut d’agafar l’autobús durant una hora i vint minuts: serà així durant tot l’any, suposo que m’hi hauré d’acostumar.
L’escola és un edifici de pedra allargat, té quatre pisos i és bastant vell. M’encanta, és com estar a Hogwarts. Quan vaig entrar-hi i vaig veure aquells passadissos llargs, plens d’alumnes amb l’uniforme blau marí i caqui, em va agafar el pànic.
Vam anar a una sala gran que anomenen “el cinema“, un auditori ple de cadires i un petit escenari. Els professors ens van explicar que aquesta primera setmana passarem tot el dia al cinema per conèixer-nos millor. Això em va donar una mica de confiança, perquè així coneixeria els meus companys abans de començar les classes de debò.
https://www.facebook.com/www.stfinianscollege.ie/photos/a.1522958194669897/1980549255577453/?type=3
Els professors ens feien canviar de lloc cada mitja hora. Així va ser com vaig acabar asseguda al costat de la Vanessa, qui, en veure’m tan perduda, em va “adoptar” (literalment, em va dir que a partir d’aquell moment m’adoptava). Gràcies a ella, ara tinc un petit grup d’amigues que és genial.
Comencen les classes
Ara sí, ja ha passat la primera setmana de presentacions. Divendres vam anar d’excursió al camp i vam fer bog hopping, una activitat que consisteix a saltar bassals de fang d’un metre de profunditat. Allà vaig conèixer més gent de la meva classe i vaig estar més segura que no estava completament sola.
https://www.instagram.com/p/BnJ3c2Eg_ye/?utm_source=ig_embed
Al principi no entenia què em deien els professors la meitat de les vegades, però en un parell de setmanes ja m’he acostumat a l’accent de cada professor. També és un embolic anar d’una punta a l’altra de l’escola cada 40 minuts, ja que no són els professors sinó els alumnes que han de canviar d’aula per a cada assignatura.
Comença la meva cinquena setmana aquí i ja em sento una més, com a casa. Ha costat, potser per algunes persones és mes difícil que per altres, però no em penedeixo absolutament de res. Ara ja no tinc tanta por.
El Diari d’Irlanda es una iniciativa de British Summer
