24 novembre 2024
spot_img
24 novembre 2024

En marxa cap a unes ciutats i comunitats més sostenibles

La superpoblació, la manca de recursos i infraestructures i la crisi mundial provocada pel coronavirus afecta la gestió de les ciutats

Més de la meitat de la població mundial, és a dir uns 3.500 milions de persones, viu actualment en ciutats, segons dades de l’Organització de Nacions Unides (ONU). Una xifra que es preveu augmentarà fins al 60% del total de la població de cara a l’any 2030.

El creixement de la població mundial és una de les raons que expliquen l’augment de la població en zones urbanes. Les ciutats i les àrees metropolitanes estan cada vegada més superpoblades. De fet, la població mundial no ha deixat d’augmentar en les últimes dècades, però aquest creixement s’ha produït de manera desigual.

Per exemple, Europa és el continent amb menor percentatge de creixement i Àfrica el que més. L’ONU preveu que la regió de l’Àfrica subsahariana dobli la seva població de cara a l’any 2050 mentre que altres zones del planeta veuran la seva població reduïda fins a un 15%. És el cas de països com Bòsnia i Hercegovina, Bulgària, Croàcia, Japó, Romania i Ucraïna, entre d’altres.

A més, la vida a les ciutats és més atractiva per a les persones que hi viuen, ja que per regla general, la qualitat de vida de la seva ciutadania és més gran. Les ciutats acostumen a oferir un millor accés a recursos bàsics com l’educació o la sanitat; més oportunitats laborals o millors sistemes de comunicació i tecnologia, segons un estudi recent de l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE). No obstant això, altres indicadors, com la seguretat als carrers, la qualitat de l’aire o algunes malalties com la diabetis, són més habituals en les zones densament poblades.

Com gestionar llavors aquesta concentració massiva de persones en un mateix espai? Per donar resposta a aquesta pregunta, el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) va idear l’Objectiu de Desenvolupament Sostenible (ODS) número 11: “Ciutats i comunitats sostenibles“.

Perseguint metes

Les “mega-ciutats” s’han convertit en “centres neuràlgics” del creixement econòmic al món, ja que contribueixen aproximadament al 60% del Producte Interior Brut (PIB). Al mateix temps, també representen al voltant del 70% de les emissions de carboni (CO2) i requereixen per al seu funcionament més del 60% de l’ús de recursos disponibles al planeta.

La principal meta és assegurar l’accés de totes les persones a habitatges i serveis bàsics adequats, segurs i assequibles, i millorar la qualitat de vida de les persones que en l’actualitat viuen en barris marginals o assentaments informals.

Entre les metes a aconseguir per a l’any 2030, l’ODS 11 també recull aspectes relacionats amb la recollida de residus, els sistemes d’aigua i sanejament, la millora de carreteres i transport, la protecció del patrimoni cultural i natural de l’entorn i l’accés a zones verdes i espais públics per a tota la ciutadania, entre d’altres.

Barris i assentament informals  

Moltes persones viuen a una ciutat, però no totes ho fan amb les mateixes condicions i pot existir una gran desigualtat entre els seus habitants. Entre l’any 2000 i 2014, la quantitat de persones que vivien en barris marginals a les ciutats va descendir del 28% al 23% dels habitants totals, una reducció d’un 20%. No obstant això, l’any 2018, aquesta tendència va canviar i la proporció d’habitants en aquestes zones va augmentar fins a arribar al 23,5%, segons dades publicades per l’ONU.

Aquest augment va suposar que més de 1.000 milions de persones passessin a viure en zones marginals, sense les mesures d’higiene o infraestructures necessàries, i amb uns nivells de pobresa considerables. A més, el 80% d’aquesta aglomeració de persones es va produir en tres regions de la planeta: Àsia oriental i sud-oriental (370 milions), Àfrica subsahariana (238 milions) i Àsia central i meridional (227 milions).

Al món hi ha 1.033 milions de persones que viuen en situació de marginalitat a les ciutats. (ORiol Vidal)

Moltes de les persones que viuen en barris marginals o en barris baixos no tenen accés a un habitatge en condicions. En aquest escenari, l’ONU preveu que, en deu anys, uns 3.000 milions de persones necessitaran un habitatge adequat; un dret reconegut en la Declaració de Drets Humans de 1948, en el Pacte de Drets Econòmics, Socials i Culturals de 1966 i més tard en molts altres compromisos internacionals.

Un dels barris marginals de la ciutat de Nova Delhi, a l’Índia, situat al costat de les vies del ferrocarril. (EFE/EPA/STR)

Reptes de futur

La pandèmia de coronavirus ha afectat ciutats i comunitats arreu del món: una crisi sanitària, econòmica, social i política sense precedents. Perquè, encara que altres epidèmies anteriors han provocat milions de morts, la Covid-19 té una taxa de transmissió i contagi molt alta.

Això suposa un desafiament per a les ciutats, especialment per a les més densament poblades i amb escasses infraestructures, on la distància social i el rentat continuat de mans és gairebé impossible de complir.

A més, la crisi econòmica mundial ja està afectant els països més empobrits o en vies de desenvolupament. És per això, que ONU-Hàbitat centra els seus esforços a donar suport als governs locals per frenar el descens de productivitat i l’augment de l’atur.

Fonts: ONU, PNUD, Agenda 2030 del Govern d’Espanya, OCDE, World Bank Group, ONU-Hábitat.

Junior Report dissenya unitats didàctiques per llegir i treballar l’actualitat a l’aula. També ofereix recursos d’educació mediàtica per fomentar la lectura crítica dels mitjans de comunicació. Consulta la nostra pàgina web!

 

 

Últimes notícies

-Contingut patrocinat -