25 maig 2024
spot_img
25 maig 2024

Barcelona durant la ‘Gran Guerra’

La Primera Guerra Mundial va marcar la vida social, política i econòmica d’Europa

La Primera Guerra Mundial va tenir lloc entre el 1914 i el 1918. Totes les grans potències europees hi van participar per defensar els seus interessos econòmics i colonials. Es calcula que hi van morir uns 10 milions de persones i 20 milions més van resultar ferides. El conflicte va ser tan devastador, que en aquella època l’anomenaven la Gran Guerra.

En un bàndol, hi havia França i els imperis Britànic i Rus, els anomenats Aliats. Els seus rivals eren l’imperi Alemany i l’Austrohongarès, les denominades Potències Centrals. Espanya no va participar en aquest conflicte: el 1898 havia perdut les últimes colònies (Cuba, Puerto Rico, Filipines i l’illa de Guam) i ara es considerava una potència de segona fila. Els problemes polítics interns, sumats a la debilitat de l’exèrcit, van fer que el rei Alfons XIII decidís mantenir l’Estat espanyol com a país neutral.

La guerra, un negoci molt rendible

La neutralitat d’Espanya va beneficiar la indústria catalana. Quan un país entra en guerra, la seva economia canvia: les fàbriques s’especialitzen en la producció d’armament i altres béns necessaris per a l’exèrcit, i deixen de fabricar altres coses que no són imprescindibles per a la guerra. Aquesta és una de les principals característiques de l’anomenada economia de guerra. La indústria catalana va saber aprofitar la situació que vivia Europa i va començar a produir tot allò que els països en conflicte no podien fabricar.

Per la burgesia, propietària de les fàbriques, va ser una de les seves èpoques daurades. En canvi, el proletariat no va obtenir cap millora important en el seu nivell de vida. Malgrat que els salaris van pujar, el preu dels productes també es va disparar per culpa de la guerra. Aquesta inflació dels preus empobria encara més els treballadors, les desigualtats creixien i la lluita de classes s’accentuava.

La Barcelona de principis del segle XX

Després de l’enderrocament de les muralles, la ciutat va començar a expandir-se. Els rics construïen cases i edficis majestuosos a l’Eixample i el passeig de Gràcia: el Palau Robert, la Casa Batlló, la Pedrera… Mentrestant, l’anomenat Districte Cinquè (l’actual barri del Raval) es consolidava com a punt de trobada de les classes populars.

Durant la Gran Guerra, a Barcelona hi van arribar refugiats dels països enfrontats, contrabandistes i espies de tots els bàndols. A la part baixa de la ciutat, es barrejaven amb treballadors i sindicalistes; artistes, intel·lectuals i prostitutes, però també empresaris i burgesos que visitaven els barris de les classes baixes com a forma d’oci. Nous locals de music-hall i cabarets acollien les noves formes d’entreteniment de l’època: eren els feliços anys vint, un moment de creixement econòmic que va venir després de la victòria dels Aliats.

A principis de segle, el Paral·lel ja era un dels carrers amb més vida de Barcelona. Teatres com l’Arnau, l’Apol·lo, el Condal o el Victòria se sumaven als cabarets i els cafès cantants que oferien espectacles de música en directe, ball, teatre i varietats. 

Cafès i tertúlies

Les primeres dècades del segle XX també van ser l’època daurada dels cafès, uns establiments que s’havien posat de moda a finals del s.XIX a tota Europa, i que van acabar omplint Barcelona. Aquests locals eren molt diferents a les cafeteries actuals: s’hi anava a prendre alguna cosa, però també a llegir, relacionar-se i fer-la petar. Cada cafè tenia la seva tertúlia amb gent xerrant sobre cultura, art i literatura, i també de política, com era d’esperar en un moment històric tan agitat. En el fons, representaven una mena d’escola per a molta població que no havia tingut accés a una educació.

El Cafè de París, per exemple, tenia fama d’acollir les tertúlies de temes més radicals, mentre que el Cafè Asalto acostumava a reunir gent més moderada. La dels Quatre Gats ajuntava sobretot bohemis, gent inconformista -sovint artistes- que portava un estil de vida diguem que poc organitzada. I la que muntava la família Manent, al carrer de Balmes, reunia personatges ben coneguts: Joan Miró, Salvador Dalí, Josep Pla…

Un dels cafès més populars va ser el Cafè Espanyol, fundat el 1895 al número 64 del Paral·lel i que va ser tot un referent de l’oci barceloní fins que va haver de tancar el 1940, després de la Guerra Civil Espanyola. Obria les 24 hores del dia i hi anaven artistes, obrers, anarquistes, feministes, gitanos, actrius, mariners, delinqüents, funcionaris i fins i tot burgesos. El líder anarcosindicalista Salvador Seguí hi havia fet mítings polítics i sessions per impartir nocions d’higiene a les prostitutes de la part baixa de la ciutat.

Les tertúlies dels cafès de la Barcelona de principis del segle XX van ser importants per a la formació de la cultura i la identitat catalana a través de l’art o la literatura. Juntament amb els ateneus populars i els centres culturals creats per les societats obreres i els sindicats de l’època, aquelles xerrades als cafès van contribuir que els treballadors prenguessin cada cop més consciència de classe, és a dir, que entenguessin que la burgesia els explotava i que calia combatre-la i conquerir drets laborals.

Últimes notícies

-Contingut patrocinat -