Com va ser l’arribada de l’home a la lluna?
La missió Apollo 11, liderada per Neil Armstrong, va arribar a la Lluna el 1969 i va marcar un abans i un després
Una mica de context
Després de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units i la Unió Soviètica competien per liderar la carrera espacial. Volien ser els primers a explorar i controlar per demostrar el seu poder tecnològic, però també militar. La mateixa tecnologia que permetia enviar coets a l’espai, també podia servir per fabricar armes de guerra.
El primer gran èxit va ser soviètic: el 12 d’abril de 1961, Yuri Gagarin es va convertir en la primera persona a viatjar a l’espai. Va orbitar al voltant de la Terra durant 109 minuts. Aquesta fita va suposar un repte pels Estats Units, que no volien quedar-se enrere en la lluita espacial. Només unes setmanes després, el 25 de maig de 1961, el president dels Estats Units, John F. Kennedy va prometre que, abans de finalitzar la dècada, un astronauta nord-americà trepitjaria la Lluna i tornaria sa i estalvi a la Terra.
Què va ser Apollo 11?
El 16 de juliol de 1969 va enlairar Apollo 11, la primera missió amb tripulació humana que tenia l’objectiu d’arribar a la Lluna. La nau espacial estava propulsada per Saturn V, el coet més gran mai construït, i l’únic que tenia prou potència per catapultar una nau tripulada cap a la Lluna.
A bord hi viatjaven tres astronautes nord-americans: Neil A. Armstrong com a comandant i cap de la missió, a qui se li donava l’honor de ser el primer humà a trepitjar la Lluna; Buzz Aldrin, com a pilot del mòdul lunar Eagle, que també caminaria per sobre la Lluna; i Michael Collins, com a pilot del mòdul de comandament Columbia, que esperaria orbitant al voltant del satèl·lit.
Com va ser el viatge fins a la Lluna?
La missió Apollo 11 va estar aproximadament tres dies de viatge per recórrer els 385.000 quilòmetres que separen la Terra de la Lluna. El 19 de juliol, la nau va entrar en òrbita lunar, i el dia 20 de juliol Armstrong i Aldrin van passar al mòdul lunar i van iniciar el descens fins a la superfície de la Lluna, per allunar en una zona anomenada Mar de la Tranquil·litat.
L’allunatge era la maniobra d’aterrar a la superfície de la Lluna i era la part més difícil i perillosa de totes. Tot i que va estar a punt de fracassar per un error de càlcul que els dirigia a una zona rocosa que hagués destrossat el vehicle espacial, Armstrong va aconseguir desviar el mòdul a un lloc segur quan només quedaven 16 segons de combustible.
Què van fer a la Lluna?
Neil A. Armstrong va ser el primer a trepitjar la Lluna. Mentre baixava a la superfície lunar, va treure la càmera de televisió i va pronunciar la famosa frase “Aquest és un petit pas per l’home, però un gran pas per la humanitat”. Vint minuts després ho va fer Aldrin, que va descriure el paisatge com una “magnífica desolació”.
Van estar més de dues hores i mitja trepitjant superfície lunar. Van plantar una bandera dels Estats Units i van deixar una placa que duia la inscripció “Aquí homes del planeta Terra han posat el peu a la Lluna per primera vegada. Juliol de 1969 dC. Hem vingut en pau en nom de tota la humanitat”. Després, van dur a terme activitats científiques: van instal·lar instruments, van fer fotografies del lloc d’aterratge, de l’horitzó lunar, i van portar 22 quilos de mostres de roques lunars.
Els astronautes van tornar al mòdul lunar, van dormir, i van enlairar-se per retrobar-se amb Collins, que els esperava al mòdul de comandament Columbia, amb el que van iniciar el viatge de tornada a la Terra.
La tornada a la Terra
El 24 de juliol de 1969, l’Apollo 11 va caure a l’oceà Pacífic, prop de Hawaii. La missió havia durat 195 hores des del seu enlairament el dia 16 de juliol.
Com a mesura de seguretat, els astronautes van haver de passar per una quarantena per evitar la possible propagació de contagis lunars i microbis desconeguts. Els van aïllar fins que els científics que van examinar les mostres de roques lunars, van determinar que no hi havia perill. Quan van sortir, van ser rebuts com a herois.
Per què va ser important?
L’arribada a la Lluna va ser un èxit científic, tecnològic i simbòlic. En plena Guerra Freda, va servir als Estats Units per demostrar el seu poder davant la Unió Soviètica, però també va representar un gran pas endavant en el coneixement sobre la Lluna.
Els estudis de les primeres roques lunars van mostrar que els materials eren molt antics i similars als de les roques ígnies de la Terra (resultants de fusions) i als meteorits. A diferència de la Terra, on els materials són més joves per l’activitat geològica constant, la Lluna conserva estructures antigues.
Les anàlisis també van confirmar que la Lluna mai no havia tingut vida, perquè no s’hi va trobar rastre de cap element biològic. A més, es va descobrir que té una estructura interna d’estrats (en capes), com la Terra, i que en algun moment va estar en estat líquid.
Finalment, aquestes dades van reforçar la teoria més acceptada sobre el seu origen: fa uns 4.500 milions d’anys, un cos de la mida de Mart va xocar contra la Terra i el material expulsat va acabar formant la Lluna.
