Societat / Història / Notícia UD

El naixement del moviment obrer

Les dures condicions laborals a les fàbriques van fer sorgir un moviment de solidaritat i lluita entres els treballadors i treballadores 

Moviment obrer
L'exposició de Salvador Seguí mostra els orígens del moviment obrer a Catalunya i com va esdevenir cada vegada més popular entre els treballadors i treballadores. (Cedida pel Palau Robert)

Les dures condicions laborals a les fàbriques van fer sorgir un moviment de solidaritat i lluita entres els treballadors i treballadores 

La industrialització va ser una època de bonança econòmica per als burgesos, que eren els propietaris de les fàbriques. En canvi, les condicions de vida dels treballadors o proletaris eren cada cop més precàries. La situació de desigualtat creixia i era qüestió de temps que esclatés el conflicte: la lluita de classes que va definir la història dels segles XIX i XX i que, sovint, va estar marcada per la violència.

Mentre la classe privilegiada pagava l’edificació de l’Eixample i convertia el passeig de Gràcia en un aparador del seu poder, els obrers treballaven de valent a canvi de salaris que no els permetien viure amb dignitat. Els sous eren tan baixos que, malgrat fer jornades de 12 o 16 hores, calia que tots els membres de la família treballessin per mantenir-se: el treball infantil estava a l’ordre del dia i era habitual que els menors d’edat fessin feines molt dures a les fàbriques.

Alhora, les condicions laborals eren molt precàries. El fum, el soroll i la manca de les condicions d’higiene i de seguretat més bàsiques se sumaven a la possibilitat de quedar-se sense feina d’un dia per l’altre. A casa dels obrers, la situació no era gaire millor: era habitual que famílies senceres haguessin de compartir habitació en pisos molt petits, sense llum ni aigua corrent ni clavegueram. Un camp adobat per a les infeccions i les malalties com la frebre groga i el còlera, que van provocar milers de morts.

https://twitter.com/TuraTusell/status/1257026457274126336

La classe obrera reacciona

La desprotecció legal del proletariat era enorme. El dret a descansar els diumenges no es va aprovar fins al 1904. I la jornada de vuit hores, que establia un màxim de 40 hores laborables per setmana (amb dos dies de descans) no va arribar fins al 1919, gràcies a la Vaga de la Canadenca. Així era com es coneixia la Barcelona Traction Light and Power, una fàbrica de capital canadenc ubicada al Paral·lel; avui encara se’n conserven les xemeneies, conegudes com “Les tres Xemeneies del Paral·lel”.

Anar a la vaga era sempre una decisió delicada: deixar de treballar implicava quedar-se sense diners temporalment. Els patrons, a més, reprimien durament els vaguistes amb sancions, acomiadaments i detencions. I no era estrany que algun obrer en sortís ferit o hi morís. Però la vaga era sovint l’últim recurs que els quedava per lluitar contra l’explotació laboral.

Els primers precedents d’organització obrera a Catalunya daten de mitjan segle XIX. La primera entitat a defensar els drets dels treballadors va ser l’Associació Mútua d’Obrers de la Indústria Cotonera, el 1840. I el 1861 naixia l’Ateneu Català de Classe Obrera, conegut després com a Ateneu Obrer de Barcelona, que també fomentava la cultura entre el proletariat.

L’any 1864, la Primera Internacional va reunir a Londres treballadors de diferents països d’Europa: la idea era organitzar-se i pensar, entre tots, què calia fer per millorar la situació. N’hi havia de socialistes i d’anarquistes, però aquests últims serien expulsats el 1872. Van ser uns anys de debat intens per part del moviment obrer

La CNT, el pal de paller a Catalunya

De tots els corrents de pensament obrer que van arribar a Catalunya, el moviment anarquista o llibertari va esdevenir majoritari a principis del segle XX. La seva cara més visible era la Confederació Nacional del Treball (CNT), una organització obrera que es va fundar a Barcelona al 1910.

La CNT apostava per la democràcia directa: totes les decisions les havien de prendre els treballadors reunits en assemblees. Els obrers s’organitzaven en grups específics segons l’activitat de la seva fàbrica: els del metall, els de la construcció, els del tèxtil… Aquests grups s’anomenaven sindicats i es coordinaven a través de federacions locals i regionals. És difícil saber el nombre exacte d’afiliats a la CNT en aquella època, però algunes fonts asseguren que eren més de 250.000 (un 10% de la població de Catalunya).

La tasca de la CNT, però, anava més enllà. Els ateneus llibertaris i centres socials i culturals acollien xerrades, exposicions i altres activitats culturals. També va fundar biblioteques i organitzava festes populars, unes iniciatives fomentaven la solidaritat entre els obrers i apropaven la cultura a les famílies proletàries. Així es donava resposta a una necessitat de la qual ni el govern ni les classes dirigents s’havien preocupat: cap al 1900, el 57% de la població catalana era analfabeta i no sabia llegir ni escriure.

Una escola per a tothom

Algunes escoles també van voler cobrir les necessitats d’alfabetització de la població amb menys recursos. La més important va ser l’Escola Moderna, impulsada pel pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia. Creada el 1901, s’inspirava en el moviment pedagògic de l’Escola Nova, que es caracteritzava per ser laica (no s’hi ensenyava religió) i per la seva aposta per la universalitat: defensava que totes les criatures havien de poder estudiar.

L’Escola Moderna era mixta (nens i nenes estudiaven junts), democràtica, participativa i, sobretot, garantia l’accés al coneixement a les classes populars. La idea no va agradar a alguns sectors conservadors i religiosos, que van denunciar el projecte davant les autoritats fins que va haver de tancar el 1906. 

El 1909, Ferrer i Guàrdia va ser acusat injustament de promoure els fets de la Setmana Tràgica, una revolta anticlerical que es va iniciar quan les famílies de classe treballadora es van negar a enviar els seus fills a fer la Guerra del Marroc (1909-1910). Tot i que no se’n tenien proves, el pedagog va ser afusellat al castell de Montjuïc i va esdevenir un dels màrtirs de la lluita obrera. Una lluita que, en les dècades següents, continuaria cobrant-se víctimes.

Aquest article forma part de la Unitat Didàctica ‘Salvagor Seguí’, elaborada en col·laboració amb el Palau Robert.

Resum de la privadesa
Junior Report

Aquest lloc web utilitza galetes per tal de proporcionar-vos la millor experiència d’usuari possible. La informació de les galetes s’emmagatzema al navegador i realitza funcions com ara reconèixer-vos quan torneu a la pàgina web i ajuda a l'equip a comprendre quines seccions del lloc web us semblen més interessants i útils.

Galetes estrictament necessàries

Les galetes estrictament necessàries han d'activar-se sempre perquè puguem desar les preferències per a la configuració de galetes.

Galetes de tercers

Aquest lloc web utilitza Google Analytics per recopilar informació anònima com el nombre de visitants del lloc i les pàgines més visitades.

El mantenir aquesta galeta habilitada ens ajuda a millorar el lloc web.

Galetes addicionals

Aquest web utilitza les següents galetes addicionals:

(Indica aquí les galetes que esteu utilitzant a la web.)