La autora de llibres com ‘Viure perillosament’ o ‘Xènia, tens un Whatsapp’ parla del procés d’escriure i de les tècniques de les seves novel·les
Gemma Pasqual (Almoines, 1967) és escriptora i s’ha dedicat especialment a la literatura juvenil, tot i que també ha escrit llibres per adults, com Viure perillosament. A tercer curs hem llegit la seva novel·la Llàgrimes sobre Bagdad. Un dels seus llibres més coneguts és Xènia, tens un WhatsApp. El seu últim llibre juvenil és la distòpia Like. Blau. És vicepresidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana del País Valencià i ha guanyat nombrosos premis literaris.
- Per què els teus llibres són realistes i tracten sobre temes socials?
Suposo que és perquè m’inspira tot el que ens envolta, soc curiosa i busco el perquè de les coses: les injustícies, les guerres, el masclisme, les noves tecnologies, i investigant no sempre trobo el perquè, quasi mai, però sí una història per explicar.
- Creus que hauríem de parlar més dels temes que plantegen els teus llibres?
Parlar, reflexionar, debatre, cercar solucions, la clau sempre està en el diàleg, i el jovent sou el futur. Els problemes de la societat no és poden amagar a sota la catifa, no em sembla bé explicar una història edulcorada del món que ens envolta als joves, quan ensopegueu amb la realitat és pitjor.
- Des de quan escrius?
Des de fa 25 anys.
- Quant de temps dediques escriure cada dia?
Tot el que puc, ser escriptora és la meva professió, i li dedico moltes hores. Normalment, porto dues novel·les alhora, investigo sobre un tema, mentre estic escrivint-ne una altra. Abans de la pandèmia em passava la vida viatjant, fent promoció dels llibres, trobades als instituts… i escrivia quan arribava a l’hotel.
- Et planteges un esquema de què vols escriure o ho vas improvisant?
I tant, per mi l’estructura i la planificació és molt important, no començo una novel·la fins que la tinc tota al cap, el títol i el final inclosos, no m’enfronto mai a la pàgina en blanc, de fet el final de Llàgrimes sobre Bagdad va ser el que vaig escriure primer de la novel·la, per això puc dur dos llibres alhora.
- Et va resultar dur fer un llibre com Llàgrimes sobre Bagdad? Quin ha estat el llibre que més dur t’ha resultat pel seu tema?
Molt dur, investigar cada dia era un bany de sagnant realitat, tot el que us explico a l’obra és real. En general han sigut durs tots els llibres on parlo de guerres, a més de Llàgrimes sobre Bagdad, Et recorde, Amanda o L’últim vaixell.
- Dels llibres que has escrit, quin t’agrada més?
És complicat, els llibres són com fills, i és impossible triar-ne un, però Llàgrimes sobre Bagdad és un dels meus preferits.
- Quina creus que seria la teva vocació si no fossis escriptora?
Ser programadora, la meva antiga professió, m’agradava, però ara mateix no m’imagino fent una altra cosa que no sigui escriure.
- Quan fas algun llibre en quin tipus de persones penses com a lectors?
Només decideixo si serà juvenil o d’adults. A partir d’aquí, només penso en la història que estic explicant.
- Quan acabes d’escriure un llibre dubtes de si has aconseguit l’objectiu que t’havies proposat?
Quan acabo un llibre, em poso nerviosa, com si fos el meu primer llibre, pensant si agradarà al lector. No tinc cap objectiu, només us explico una història, sobre un tema que a mi m’interessa, si us fa reflexionar, és fantàstic. Per exemple, sembla que els morts a Bagdad o a Síria valen menys que a Londres o a París. Si després de llegir Llàgrimes sobre Bagdad, quan al telenotícies ens informen d’un atemptat a l’Iraq o a Síria, un jove sent empatia per les víctimes recordant a les protagonistes del llibre, em dono per satisfeta, molt satisfeta.
- Què creus que és més necessari per començar a escriure? Quin consell ens donaries en aquest sentit?
Per començar a escriure s’ha de llegir molt, aquest és el meu consell, llegir, llegir i llegir. I després escriure i reescriure, sense rendir-se.
- Estàs escrivint un nou llibre?
Estic treballant amb el segon llibre de la trilogia juvenil Like, que s’anomenarà Like. Blanc, el primer Like. Blau, publicat per Barcanova, va sortir el mes de març en ple confinament. En un món distòpic on la natura ha desaparegut, tot és artificial. Per aconseguir likes, has de ser un bon ciutadà, complir totes les regles i suggeriments i esdevenir popular i simpàtic en una societat en què mana l’estètica, que només permet l’ús de dos colors: el blanc i el blau. No hi ha llibres, no hi ha música, ningú es qüestiona res. Ningú es mira els ulls, tots interactuen mitjançant les pantalles.
Notícia redactada per Marc Rivero i Carla Cardó, redactors de la revista El Pilar Report que forma part del projecte Revista Escolar Digital (RED). RED és una xarxa de diaris dirigits i editats per alumnes.
Junior Report impulsa una xarxa de Revistes Escolars Digitals gestionades per alumnes de secundària. Informa’t sobre el projecte aquí.
