Aquest tipus d’energia nuclear es va utilitzar per primera vegada fora de l’àmbit de la investigació per impulsar la fabricació de la bomba atòmica
L’energia nuclear és l’energia continguda en el nucli d’un àtom, que és la partícula més petita en la qual es pot dividir la matèria sense perdre les seves qualitats. Aquesta energia potser alliberada de forma espontània o artificial.
Les centrals nuclears divideixen els àtoms d’urani a propòsit per aprofitar aquesta energia i generar electricitat. Quan es divideix un àtom en una central, es genera molta calor; escalfa l’aigua i el vapor resultant mou una turbina que genera electricitat.
Tot i que actualment l’energia nuclear produeix al voltant del 10% de l’electricitat del món, segons l’Associació Nuclear Mundial, es va utilitzar per primera vegada fora de l’àmbit de la investigació amb finalitats militars per fabricar un nou tipus d’arma: la bomba atòmica.
L’àtom, peça clau en l’energia nuclear
Cinc segles abans de Crist, el filòsof grec Demòcrit va formular la teoria que la matèria estava formada per partícules individuals i indivisibles. Les va anomenar àtoms, una paraula que prové del grec i que significa “no-divisible“.
Ja al segle XIX, el químic britànic John Dalton va proposar noves teories sobre la constitució de la matèria, però sempre partint de la base que l’àtom no es podia dividir més. El temps va demostrar que estava equivocat.
El treball de nombrosos científics al llarg dels anys va evidenciar que en realitat l’àtom té un nucli format per unes partícules anomenades neutrons i protons i que al voltant d’aquest nucli orbiten els electrons, com si fos un sistema solar.
La radiació va ser un altre descobriment important. Consisteix en l’emissió de partícules o radiacions a causa de la descomposició del nucli de l’àtom i es dona de forma natural en elements inestables com l’urani, el radi o el poloni.
El francès Antoine-Henri Becquerel és considerat el pare de la radioactivitat perquè va descobrir que l’urani generava radiacions espontàniament. En la mateixa època, Pierre i Marie Curie van descobrir el poloni i el radi, altres elements radioactius.
Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), les persones estan exposades diàriament a radiació. Però els nivells alts de radiació, rebuts de forma temporal o de manera sostinguda al llarg del temps, poden ser perjudicials per a la salut i fins i tot provocar malalties com el càncer o la mort.
El projecte Manhattan i la carrera per la bomba atòmica
Durant els anys previs a la Segona Guerra Mundial (1939-1945), alguns científics van veure que l’energia nuclear es podia utilitzar per fabricar un nou tipus de bombes.
Diversos especialistes alemanys es van basar en els treballs previs sobre radioactivitat per descobrir la fissió nuclear, que consisteix a provocar la divisió del nucli d’un àtom i obtenir així una gran quantitat d’energia.
El físic Albert Einstein va alertar el llavors president dels Estats Units, Franklin D. Roosevelt, de la possibilitat que l’Alemanya nazi fos la primera a desenvolupar la bomba atòmica i el va animar a investigar i fabricar aquest tipus d’armes.
Així va néixer el Projecte Manhattan, un programa bèl·lic que va costar uns 2.000 milions de dòlars i que va comptar amb el suport del Regne Unit i del Canadà. El 16 de juliol de 1945, en els últims compassos de la guerra, el projecte va donar els seus fruits: una bomba d’urani anomenada Little Boy i una altra de plutoni batejada com a Fat Man.
El 6 d’agost de 1945, Little Boy va ser llançada sobre la ciutat japonesa d’Hiroshima. Tres dies després, Estats Units va llançar Fat Man sobre Nagasaki. Després d’aquests atacs, que van produir una destrucció mai abans vista, el Japó es va rendir i la Segona Guerra Mundial va donar pas a l’era nuclear i a la Guerra Freda.
Un nou ús per l’energia nuclear
Després de la Segona Guerra Mundial es van començar a establir tractats per regular la fabricació d’armes nuclears i impulsar l’ús pacífic de l’energia nuclear.
El primer pacte per a la no proliferació d’aquestes armes no va tenir èxit a causa de la desavinença entre els Estats Units, que era el principal productor d’aquesta tecnologia, i la Unió Soviètica, que tenia en marxa el seu propi programa nuclear. La detonació del primer explosiu nuclear soviètic el 1949, per testejar que funcionés amb èxit, va agreujar la tensió.
No obstant això, la voluntat d’impulsar l’ús pacífic d’aquesta energia no es va aturar. El 8 de desembre de 1953, el president nord-americà Dwight D. Eisenhower va presentar a l’Assemblea General de l’Organització de les Nacions Unides (ONU) el programa de cooperació internacional Atoms for Peace.
El programa publicava coneixements científics i tecnològics per utilitzar l’energia nuclear amb altres finalitats.
L’acord definitiu va arribar l’1 de juliol de 1968 amb la signatura del Tractat de No Proliferació Nuclear (NPT, per les sseves sigles en anglès), que va entrar en vigor el 5 de març de 1970. En ell s’especifica que es limita la possessió d’armes nuclears a cinc països: els Estats Units, el Regne Unit, França, la Xina i l’URSS, que va desaparèixer el 1991 per donar pas a l’actual Rússia. Aquests països són els que havien detonat una arma nuclear abans de l’any 1967.
No obstant això, hi ha països que no han signat el tractat o que, havent-lo signat, han desenvolupat armes nuclears. L’Índia, el Pakistan i Corea del Nord han confirmat que tenen armament nuclear, i se sospita que Israel podria haver desenvolupat armes d’aquest tipus, però el país ni ho confirma ni ho nega. Argumenten que no és just que només cinc països puguin tenir aquest tipus d’armes perquè els deixa en desavantatge.
D’altra banda, es va promoure el desenvolupament de l’energia nuclear per produir electricitat. La primera central d’aquest tipus es va inaugurar el 1954 a la Unió Soviètica. A partir d’aquell moment, aquest tipus de centrals s’han estès pel món i s’han convertit en una font de producció d’electricitat important en molts països.
Junior Report impulsa una xarxa de Revistes Escolars Digitals gestionades per alumnes de secundària. Informa’t sobre el projecte aquí.
