Aquest és un objectiu ineludible, i Europa vol aconseguir fer-ho abans del 2050
“Descarbonitzar” vol dir deixar de dependre de les emissions de diòxid de carboni -d’aquí el mot descarbonització– per produir els béns i serveis que satisfan les nostres necessitats, com l’alimentació, la roba, els dispositius electrònics, els desplaçaments, o els edificis. N’emetem molt de CO₂ en aquests processos, perquè la font principal d’energia que utilitzem -més del 80% del total- per aquesta producció són els combustibles fòssils: petroli, gas i carbó. Obtenir l’energia d’aquests materials vol dir cremar-los, i al fer-ho s’emet diòxid de carboni a l’atmosfera.
El diòxid de carboni -CO₂ en la seva formulació química- és un gas que afavoreix l’efecte hivernacle a l’atmosfera terrestre, això és, que és transparent a la radiació solar que arriba a la superfície del planeta però dificulta la sortida de la radiació cap a l’espai. “Com més gasos d’efecte hivernacle tingui l’atmosfera terrestre, més alta ha de ser la temperatura de la superfície del planeta per poder retornar l’energia a l’espai exterior. Per això, l’increment de la quantitat de gasos d’efecte hivernacle que hi hagi a l’atmosfera produeix el que s’anomena escalfament global, és a dir, l’increment de temperatura de la Terra”, ens explica Greta Tresserra, vocal de sostenibilitat del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.
Aquest increment global de la temperatura produeix grans canvis en el clima de les diferents regions. Això suposa alteracions molt importants i molt ràpides en els ecosistemes de la biosfera, que veuen alterades les condicions en les que es desenvolupen -incloent els controlats directament per l’home, com plantacions agrícoles, boscos o pastures. El canvi climàtic ja està ocasionant grans alteracions que afecten a una part molt important i creixent de la població humana. I si la temperatura mitjana de la superfície del planeta puja més de 2ᵒC respecte a la temperatura prèvia a l’ús sistemàtic de combustibles fòssils, els costos del canvi climàtic seran inabordables i els danys irreparables.
Utilitzar els combustibles fòssils com a principal font energètica és a la base de la industrialització, del model productiu que alimenta la qualitat de vida de les societats modernes. La Revolució Industrial es va sustentar sobre l’ús del carbó com a font energètica, i des d’aleshores l’evolució i l’extensió de la nostra societat moderna s’ha suportat també en el petroli i el gas natural. Tot allò que produïm i trafeguem per tot el món, empra energia que, molt majoritàriament, procedeix dels combustibles fòssils. Per això, descarbonitzar la societat és un repte majúscul: “vol dir canviar el model energètic del nostre sistema de producció i consum, canviar la base del nostre model de vida”, afirma Tresserra.
Canvi de model energètic
Aquest canvi de model energètic es basa en dos estratègies fonamentals. La primera, canviar les fonts d’energia fòssils cap a les anomenades energies renovables. L’energia solar i l’energia eòlica són les fonts en les que es confia pel canvi de model. Però els plafons fotovoltaics que transformen l’energia solar en energia elèctrica, així com els molins eòlics que ho fan amb el vent, necessiten materials molt concrets que es troben en poca concentració a les mines, i calen grans quantitats d’energia per separar-los dels minerals que els contenen. Construir les infraestructures que precisa un sistema energètic basat en energies renovables necessita molta energia i, és clar, l’energia que disposem ara són energies procedents essencialment de fonts fòssils. Així, construir un futur renovable implica un consum extra de combustibles fòssils i, potser, no estarà disponible per assumir les demandes energètiques actuals. És el que s’anomena la energy trap, la trampa energètica.
Per això és imprescindible la segona estratègia: reduir la quantitat d’energia necessària per produir el que necessitem i, alhora, ajustar les nostres necessitats a aquelles que siguin possibles en un món descarbonitzat. Eficiència energètica en un model sostenible. Un canvi social imprescindible que no segueix la línia de l’actual model de creixement continu de la producció alimentat pel sistema energètic basat en l’energia de fonts fòssils.
Així, la satisfacció de les necessitats ha de ser redefinida en un món sostenible, i cal considerar prioritàries les necessitats bàsiques, com ara l’alimentació, la salut i l’habitatge. És interessant fixar-se en el repte que suposa la descarbonització dels nostres edificis com a exemple de la complexitat del repte global de descarbonització.
Descarbonització dels edificis
A Europa, l’energia usada en els edificis suposa el 40% de les emissions de diòxid de carboni. Si cal descarbonitzar la nostra societat, és imprescindible descarbonitzar l’edificació. I això implica diverses tasques. La primera es saber construir edificis que siguin molt eficients en l’ús de l’energia -eficiència energètica- i que la poca que necessitin provingui de energia renovable captada pel mateix edifici. Fins i tot que l’edifici capti més energia que la que utilitza i pugui convertir-se en un subministrador per cobrir la resta de necessitats socials. Això ja és possible avui dia i, a partir de 2030, la normativa europea obligarà a que tots els edificis nous siguin així. Però amb això no solucionem el problema.
Tenim un enorme parc edificat que no ha estat construït d’aquesta manera, sinó que usa sense gaire eficiència l’energia -majoritàriament fòssil- per generar el confort i aixoplugar les activitats. A Espanya hi ha més de 23 milions d’habitatges -18 d’ells habitatges principals- i 2 milions d’edificis de servei -oficines, comercials, educatius, etc.- funcionant. Segons Greta Tresserra, “si no millorem de forma notable la seva eficiència energètica no podrem descarbonitzar la nostra societat. És per això que cal dur a terme importants polítiques de rehabilitació del parc d’edificis existents que permetin tenir-los descarbonitzats -alta eficiència energètica i la poca energia que precisin sigui renovable i el més local possible- en el 2050”. En tenim prou? Encara no.
La fabricació dels materials amb els que construïm els nous edificis i rehabilitem els ja existents suposa avui en dia l’emissió d’importants quantitats de CO₂. Com tot el sistema industrial, el de producció de materials de construcció depèn dels combustibles fòssils i cal que es descarbonitzi també abans del 2050. Això és un gran repte, i els principals materials -ciment, acer, alumini, ceràmica- ja proposen trajectòries de descarbonització que, esperem, puguin ser efectives. Però també el sector pot recuperar materials tradicionals que necessiten poques o nul·les emissions i ajudar a reduir aquestes emissions.
En definitiva, el sector de l’edificació ens mostra el camí cap a la descarbonització: elevada eficiència energètica i ús de renovables com a model, transformar l’existent vers aquest objectiu, i un canvi de cultura material que ens permeti arribar a aquest futur imprescindible. Un procés de canvi que ens obliga a redefinir la nostra forma de viure.
