“La missió d’escollir el futur papa és una tasca molt complexa”

Francesc Torralba és teòleg, filòsof i director de la Càtedra Ethos d’Ètica de la Universitat Ramon Llull, on també és professor. El papa Francesc, a qui ell va conèixer personalment, el va nomenar membre del Dicasteri per a la Cultura i l’Educació de l’Església catòlica, organització similar a la d’un ministeri en un estat. Torralba és un dels tres laics que formen part d’aquest dicasteri, juntament amb Paolo Ruffini, prefecte del Dicasteri per a la Comunicació, i Rafael Vicuña, de la Pontifícia Universitat Catòlica de Xile.

Per què la mort del papa Francesc ha estat una notícia tan rellevant?

Perquè el papa és el cap del Vaticà, un estat minúscul, però que té molt pes des del punt de vista geopolític. És una figura molt escoltada i la seva influència és planetària. I a més a més, el papa Francesc ha parlat molt clar i ha dit coses que tenen a veure amb el futur de la humanitat. 

En quins àmbits?

En el medi ambient, per exemple. Una de les seves encícliques -cartes que envia el papa a la humanitat- està dedicada al canvi climàtic i a com hem d’actuar davant la catàstrofe. Una altra carta té a veure en com hem d’acollir, tractar i cuidar les persones immigrants que venen del sud en condicions de gran vulnerabilitat.

El papa Francesc es va presentar com un defensor dels drets de les persones migrants i va criticar fortament les polítiques antiimmigració. I un tercer tema és que aquest papa va estar molt interessat pel govern de la intel·ligència artificial. La IA està canviant les nostres vides i cal pensar quin ús n’hem de fer perquè sigui ètic en benefici de les persones i dels més fràgils.

De quina manera es concreten aquests missatges?

Aquests missatges es mouen en el pla de les idees. El papa inspira determinades pràctiques o polítiques. En la vida real com es concreten? Si parlem de medi ambient doncs en les formes com produïm, com consumim o com ens traslladem. El papa va defensar una vida austera, humil, modesta… on no es caigui en l’hiperconsumisme. Però són textos que inspiren pràctiques i polítiques. No pot obligar al seu compliment. 

Ara cal escollir un nou papa. Expliqui’ns què és un conclave?

Un conclave és una assemblea de persones que han estat nomenades per aquest papa o per papes anteriors que en diem cardenals i que són prínceps de l’església. Ells tenen la missió d’escollir qui ha de ser el futur papa i això és una tasca molt complexa. 

Els identifiquem perquè vesteixen de color granat…

Sí, significa el color de la sang, la disposició a donar-ho tot, fins i tot la vida per Crist com han fet els màrtirs al llarg de la història del Cristianisme, quan han estat perseguits per defensar les seves idees enfront dels poders d’aquest món. 

Per què és tan difícil la tasca d’escollir un nou papa?

Perquè estem parlant d’una església universal, per a tothom.  El papa ha de ser algú que sigui molt fidel a l’evangeli, que estigui molt atent al món i a les tendències emergents i que pugui expressar-se amb un llenguatge que s’entengui i que, per altra banda, es vagi aclimatant a aquest món. Que no sigui una institució del passat, anacrònica o passada de moda.

Creu que el nou papa seguirà el llegat del papa Francesc?

Crec que hi haurà continuïtat en l’esperit de reforma perquè aquest papa ha creat molts cardenals a l’Àsia, a Amèrica, a l’Àfrica, molts fora d’Europa. Hi haurà continuïtat perquè són majoria. 

Qui surti escollit podria fer-se enrere en algunes de les decisions ja preses?

En aspectes com el mediambiental, en el tema social, en el reconeixement del talent de la dona, el seu valor i el que aporta a l’església, ho veig molt difícil fer-se’n enrere. 

Per què ha estat singular la seva mirada cap a les dones?

Per primera vegada a la història de l’església -estem parlant de més de 2000 anys-, aquest papa ha posat a dones en llocs estratègics i de molta responsabilitat. Això genera inquietuds, clar! Perquè molts voldrien tenir aquest lloc. 

Però en aquest conclave no hi veurem a cap dona…

No! No hi ha hagut temps de nomenar una dona cardenal. Si aquest papa hagués arribat al càrrec als 58 anys com Joan Pau II i s’hagués mort als 88, hauríem tingut 30 anys de pontificat i n’hem tingut només 12. En aquests dotze anys ha fet molt més que en tota la història de l’església pel que fa a la figura de la dona. 

Podia haver nomenat una dona cardenal? 

Podia haver-ho fet! Però, o bé no va tenir temps o es va trobar amb moltes resistències o ja havia fet molt, tot i les dificultats que va tenir. Crec que a aquest papa li han faltat 5 anys més de pontificat. 

Que l’església sigui tan poc paritària entre homes i dones en càrrecs de responsabilitat, creu que li fa perdre fidels?

En alguns àmbits, com pot ser a Europa, sí. Perquè des de la nostra sensibilitat és molt escandalós. Ara bé, en altres latituds on segueix havent-hi un masclisme molt present, no genera les mateixes reaccions. I l’església és universal. Per això la resistència davant d’aquest tipus de moviments del papa no ha vingut d’Europa sinó d’altres llocs. A Àsia, a l’Àfrica, i a molts països de l’Amèrica Llatina hi ha un masclisme molt integrat i practicat per dones.

Què vol dir que l’església ha de ser universal?

Que ha d’arribar arreu. El papa ha de tenir una funció d’unificar. I en efecte, hi ha el perill del trencament, del sisme. Un trencament succeeix quan el papa pren una iniciativa, però hi ha un conjunt de cardenals que no hi estan d’acord i fan una església a banda. Això va passar amb el Concili Vaticà I i el Concili Vaticà II. Hi ha papats que han generat un sisme per haver avançat massa o haver llegit l’evangeli d’una determinada manera que els altres han vist com una deslleialtat a la tradició. 

Això podria passar amb el futur papa?

Depèn de qui vingui si és continuador o vol aprofundir en la reforma podria ser que hi hagués un trencament dels més conservadors. Però això no li interessa a l’Església catòlica, com tampoc perdre les noves generacions. És un treball de funàmbul, d’equilibrista, has de fer un missatge que sigui el més universal i conciliador, el més fidel a l’evangeli, però també innovador i reformista i això és molt complex perquè quan estires una mica el fil se t’enfada algú. El papa Francesc ha quedat en terra de ningú, els progressistes diuen que ha anat poc lluny i els conservadors que ha anat massa lluny. 

Aquests dies hem sentit a parlar molt de la fe. Què vol dir tenir fe?

Tenir fe és confiar en el fet que el que diu l’evangeli és veritat i això no ho podem demostrar. La fe és una aposta, és assumir riscos, per això està més a prop del dubte que de l’evidència. El que és evident no cal creure-ho (com que un triangle té tres costats) però els continguts de la fe no són evidents.

Vivim temps de crisis de fe que ens estan portant als extremismes?

Sí, volem seguretat i confort i el dubte és molt inquietant. Els populistes t’ofereixen solucions màgiques a problemes molt complexos i això genera molta adhesió. Davant el context de desconcert i dubte, molta gent busca refugi en seguretats aparents, i això explicaria certa revitalització de grups tancats i fins i tot de grups sectaris.

Quina contribució han tingut les xarxes socials en aquest fenomen?

Molta, perquè a les xarxes socials hi ha el millor i el pitjor de la condició humana. Al dicasteri on participo hi va haver el debat de si el papa havia de tenir X (l’antic Twitter) i el dicasteri es va dividir. Una part defensava que no, que es frivolitzaria la seva figura i que el criticarien molt. Jo vaig defensar que els missatges del papa també han de ser al món digital per fer-los arribar a persones a qui els podrien interessar.