Aquest terme s’ha popularitzat de tal manera que va camí de substituir al nom científic i original: lluna plena de perigeu
Per Raquel Saéz
La Lluna sempre ens ha fascinat. El nostre satèl·lit no només atreu pel seu aspecte o per la seva brillantor en la foscor, sinó que era l’eix de moltes civilitzacions. Els calendaris de l’antiguitat eren lunars i alguns ho segueixen sent, com el musulmà. També ha servit d’inspiració per mites i supersticions. A aquesta llarga llista, cal sumar una altra atracció, la qual suscita la superlluna.
El terme superlluna té partidaris i detractors. El nom no convenç la comunitat científica, que es resisteix a reconèixer-lo oficialment. I molts prefereixen cridar-la pel seu nom original: lluna plena de perigeu.
“Qui va encunyar aquest terme va ser Richard Nole, un astròleg que es dedicava a fer cartes astrals i altres qüestions relacionades amb creences o supersticions. Li va donar una falsa connotació, com si fos a ocórrer una cosa extraordinària o tingués efectes sobre les persones. Això no és així. Per això, no és ben rebut per la comunitat científica i s’intenta evitar, encara que se’ns escapa”, reconeix el director científic del Parc Astronòmic Montsec (PAM), Salvador J. Ribas.
Més gran i brillant
Però, què és una superlluna o una lluna plena de perigeu? Per entendre-ho, cal tenir clars diversos conceptes bàsics.
La Lluna orbita al voltant de la Terra en una el·lipse, un oval que l’apropa i l’allunya del planeta a mesura que gira. En aquest recorregut, hi ha diversos moments en què el Sol, la Terra i la Lluna s’alineen. Destacarem dos: l’apogeu, el punt més llunyà, a uns 405.500 quilòmetres; i el perigeu, el punt més proper, a una distància aproximada d’uns 363.300 quilòmetres de la Terra, segons dades de la NASA.
Quan la lluna plena apareix en el perigeu, el satèl·lit es veu lleugerament més brillant i gran. D’aquí, neix el terme superlluna. I no és casual. Aquestes semblen fins a un 14% més grans i un 30% més brillants que una lluna plena en el seu punt més distant de la Terra (apogeu).
Esta noche tenemos una cita astronómica: la #Superluna Rosa, la primera Luna llena de la primavera también llamada Luna pascual. Esto sucede cuando la luna alcanza el perigeo, el punto más cercano a la Tierra en su órbita, coincidiendo con su fase de luna llena. pic.twitter.com/u0GpOspJ2L
— Mar Gómez (@MarGomezH) April 7, 2020
“En aquest cas, el terme no és incorrecte del tot, però el problema és quan no tenim clar de què parlem. No succeeixen fenòmens estranys, com alguns pensen. Per exemple, molts creuen que la superlluna té efectes sobrenaturals en les marees. El que desconeixen és que el nostre satèl·lit sempre provoca moviments en elles, independentment de la seva fase lunar o de si està en perigeu. En aquest últim cas, l’únic que canvia és la intensitat “, apunta Ribas.
Durant la superlluna, les marees poden variar fins a cinc centímetres més del que és habitual. La seva grandària és major i, per tant, el seu efecte gravitatori també ho és. Un altre exemple més, recorda l’expert, que convida a desvincular d’esdeveniments extraordinaris.
Superlluna o lluna plena de perigeu
Segons l’opinió del responsable del PAM, la batalla dialèctica està perduda: “El terme superlluna acabarà imposant-se perquè està molt popularitzat arreu del planeta. En canvi, lluna plena de perigeu és menys popular i complex, perquè la majoria de públic no sap què és el perigeu. Això sí, hem de tenir clar de què parlem. Aquesta és la qüestió”.
Més enllà de paraules o terminologia, el 26 de maig tenim l’oportunitat de contemplar una nova superlluna. A més, aquesta ve amb cognom: superlluna de les flors, el nom tradicional quan aquesta es produeix en el mes de maig. Només caldrà mirar el cel, una vegada que caigui la nit. I aquí estarà la lluna plena més gran i brillant del moment.
Informació elaborada en col·laboració amb el Parc Astronòmic Montsec.
