Un alumne de l’Escola Pia Diputació dissenya les seves pròpies peces de roba amb un estil considerat queer
Tinc 16 anys i actualment estudio a l’Escola Pia Diputació. M’he desenvolupat acadèmicament a l’escola IPSI, situada a l’Eixample esquerre de Barcelona.
En començar batxillerat, vaig decidir canviar-me d’escola per canviar d’aires i provar coses noves. A més, vaig triar aquesta escola per les seves recomanacions i itineraris.
Curso el Batxillerat artístic, la branca audiovisual. Em vaig decantar per l’audiovisual i no pel plàstic, ja que crec que per a ser dissenyador de moda cal donar molta importància a la fotografia de la moda, com nosaltres rebem una peça de roba.
D’altra banda, m’encanta ser una persona ocupada. En el meu temps lliure faig classes d’anglès, faig dansa (des de fa 6 anys) i, a més, vaig a un extraescolar de costura. Realment sóc molt feliç amb el que faig, ja que em fa créixer i desenvolupar-me com a persona.
Tens un talent més enllà del món audiovisual: l’estilisme. Pots explicar-nos quan va sorgir aquesta atracció cap al món del disseny?
Des de molt petit m’han fascinat les faldilles, les peces amb molt de volum i moviment… la roba “femenina” en general. Sempre havia tingut aquesta afició per la roba, però mai ho havia vist com una possibilitat de cara al futur.
Fa aproximadament dos anys, una amiga em va explicar que ella feia costura, i aquí es dissenyava la seva pròpia roba. En aquell moment vaig pensar, si ella ho fa, per què jo no?
Finalment, l’any passat vaig començar amb aquestes classes. Al principi era només per provar, però actualment vaig cada divendres a un taller de Gràcia on porto els meus teixits i amb l’ajuda de la meva professora el passem a físic.
Ara sí que puc dir que veig la moda i el meu futur en el mateix camí, encara que no m’agradaria ser dissenyador com a tal. Crec que per a ser dissenyador cal tenir un bagatge molt important en aquest món. Per tant, quan acabi batxillerat m’agradaria estudiar una carrera de moda, endinsar-me totalment en aquest tema.
Què li va semblar a la teva família aquesta afició?
Quan vaig proposar la idea d’apuntar-me a unes classes de costura, els va semblar una molt bona idea, encara que no és molt comú. Ara sí, una vegada els vaig ensenyar els meus dissenys, la reacció va ser altra. Per exemple, a la meva mare no li va agradar gens i segueix sense agradar-li. Sí que em donen suport amb la idea que faci roba, però no aquest tipus de roba. En canvi, el meu pare em dóna suport al cent per cent en això.
Què significa per a tu dissenyar i cosir?
Crec que es menysprea molt aquest procés de creació en el món en el qual vivim, ple de consumisme. Estem acostumats a comprar el que volem, quan volem i sense saber que hi ha darrere de la nostra compra. Però, realment és una part molt difícil a la qual es dedica molt de temps, paciència i delicadesa.
Sobretot, cal dominar el teixit i la màquina, cosa bastant difícil. Personalment, jo gaudeixo molt en aquest procés de creació, ja que me’l prenc com un repte personal. La satisfacció i l’orgull que se sent en veure una peça de roba creada amb les teves pròpies mans, no té cap preu!
Bàsicament aquest procés serveix molt; aprendre dels teus errors, saber tenir constància i posar molta cura i temps en el treball.
Fantàstic! Tot s’ha de dir, que nosaltres hem mirat alguns dels teus dissenys i veiem que van més enllà del que està “de moda”, del que es cataloga com a normal. D’on surten aquestes idees?
Les meves creacions sorgeixen d’una barreja dels meus referents, idees pròpies, gustos personals i moviments artístics que m’inspiren.
T’inspires per algun dissenyador? Tens algun estil en concret? Com definiries el que creguis?
Dissenyadors que m’inspiren molt són: Alexander Mcqueen, un dels genis de la moda, Valentino, Gareth Pugh, Iris Van Herpen i Palomo Spain.
Sobretot, m’agraden les marques que trenquen amb la seva roba i donen un missatge, encara que la majoria d’ells tenen alguna peça o col·lecció que m’inspira.
Em resulta molt difícil catalogar el meu estil, però si que crec que encaixa molt amb alguns moviments. La meva roba la podríem definir com queer, trencadora, sense por, amb diverses visions i sobretot roba per a tothom. Amb els meus dissenys vull que tothom entengui que no hi ha normes per a vestir-se. La roba és expressió i diversió.
Quina és la teva peça de roba o conjunt més especial?
Em resulta molt difícil triar només una perquè totes les meves peces tenen el seu punt “Pere”, representen com em sentia en aquell moment, que volia expressar. Però sí que és veritat que hi ha dues peces que els tinc molt afecte.
La primera són uns pantalons de vinil negre barrejat amb un “wannabe” de seda i tocs rosats; i la segona, una brusa de vinil blanc amb unes mànigues d’organdí.
Els teus dissenys els consideres tan sols roba, un hobbie que t’agrada, o van més enllà, és a dir, amaguen algun significat o objectiu?
Crec que en els temps en els quals vivim cal utilitzar la nostra expressió per a donar veu a tot allò que trobem injust i sobretot donar veu aquells que no poden. Em centro sobretot en la reivindicació de gènere i en tot allò que no està socialment acceptat amb un missatge sexual.
El que vull que tothom entengui és que per a vestir hem de deixar de costat si som homes o dones, alts o baixos, més prims o més grassos, etc. La roba serveix per a expressar el que som.
Un afegit és que la meva roba també representa una presa de consciència de l’escalfament global i el consumisme. La moda actual és molt poc ètica quant a drets humans i respecte pel medi ambient.
Per tant, si jo tingués l’oportunitat de tenir una marca, la mà d’obra seriosa molt valorada i utilitzaria materials que respectessin el medi ambient.
En definitiva, ets atrevit i trenques amb els estereotips. Però sempre rebem crítiques, has rebut moltes? Què fas davant l’opinió negativa?
Tinc molta sort d’estar envoltat d’un ambient que respecta el que faig i respecta la meva visió. A part de la meva mare, no he tingut mai una crítica negativa cap als dissenys. Si que he rebut crítiques constructives que em fan millorar, però això ho valoro positivament.
Bàsicament, si algú em diu que no li agrada la meva roba, sense tenir cap argument, no m’afecta, és a dir, a mi m’agrada i no obligo a ningú al fet que li agradi ni al fet que la hi posi. Crec que no faig mal a ningú amb la meva roba, per tant, no haig de deixar que les crítiques destructives m’afectin.
Molt bé per a acabar, ens podries ensenyar o explicar algun dels teus pròxims dissenys?
Ara mateix estic treballant en una samarreta ambientada en el circ. És veritat que de cara als pròxims anys, m’agradaria exposar la meva col·lecció en el CCCB, en la jornada de nous artistes.
Aquí et proporcionen un espai on tens el teu propi estand, on exposes el teu treball artístic. Vaig conèixer un noi que el va fer i realment estic molt il·lusionat amb aquesta idea. El que tinc molt clar és que a partir d’ara, més i millor.
Article redactat per estudiants d’ESO i redactors del projecte Revista Escolar Digital (RED). RED és una xarxa de diaris dirigits i editats per alumnes
Junior Report impulsa una xarxa de Revistes Escolars Digitals gestionades per alumnes de secundària. Informa’t sobre el projecte aquí.
