Al llarg de la història, moltes societats s’han mobilitzat per reclamar més drets i millores socials
Realitzem un repàs per alguns dels moviments ciutadans que han impulsat canvis i millores en l’àmbit polític i social a tot el món.
La No-Violència de Gandhi
El polític i advocat indi Mahatma Gandhi (1869-1948) va ser el màxim responsable de la independència de l’Índia el 1947, territori que fins aleshores pertanyia a l’Imperi britànic.
Si Gandhi ha passat a la història, ha estat per la seva labor com a activista pacifista i fundador del moviment de la No-Violència, que advoca per les accions no violentes com a eina per aconseguir canvis polítics.
La coneguda Marxa de la Sal va ser una de les seves accions més emblemàtiques: Gandhi va recórrer a peu 300 quilòmetres per arribar a l’oceà Índic i recollir una mica de sal, un producte sota el monopoli dels anglesos però que resultava imprescindible per sobreviure, ja que permetia conservar la carn i altres aliments en un país on no abundaven els sistemes de refrigeració.
Milers d’indis van seguir el seu exemple com a desafiament a les autoritats colonials. Un altre dels mètodes que va utilitzar Gandhi va ser la vaga de fam.
Flors com a símbol de la revolució
El 25 d’abril de 1974 acabava la dictadura d’António de Oliveira Salazar, el règim autoritari de la qual havia governat durant més de quaranta anys a Portugal.
La cançó E Depois do Adeus, de Paulo de Carvalho, va sonar en la ràdio i va ser el senyal perquè les tropes es llancessin al carrer. Començava així un cop d’estat que tenia el suport de la població i el símbol del qual van ser els clavells vermells.
Va ser una dona anònima, venedora de flors, la que va regalar clavells vermells a un grup de soldats d’infanteria. Altres floristes i dones la van imitar i van treure més clavells de les seves cases. Va ser així com aquesta flor es va popularitzar com la imatge d’una nova etapa.
25 abril 1974: miles de soldados portugueses con claveles en la punta del fusil se sublevan contra la continuación de la dictadura de Salazar (ya muerto) y mediante la pacífica Revolución de los Claveles restauran la democracia en Portugal tras 48 años de dictadura. pic.twitter.com/pvDUjHgKJE
— Historia S.XX y XXI (@historia_SXX) April 25, 2019
Maig del 68: quan el món hauria pogut canviar
“Rebel·lió generacional de joves contra els grans; rebel·lió política contra el militarisme, el capitalisme i el poder polític dels Estats Units; i rebel·lió cultural entorn de la música rock i l’estil de vida”. Amb aquestes paraules defineix l’historiador Richard Vinen el moviment francès del Maig del 68.
El que va començar com una vaga estudiantil contra la societat de consum va acabar sent una de les mobilitzacions més multitudinàries del país, a la qual es van unir obrers, sindicats i fins i tot el Partit Comunista Francès.
El resultat va ser la vaga obrera del dilluns 13 de maig de 1968, secundada per treballadors de tot França. A conseqüència de la pressió social, el president Charles De Gaulle va decidir avançar les eleccions.
En l’actualitat, moltes de les demandes de la societat francesa i d’altres països estan inspirades en aquells dies de protesta.
🇨🇵 ¡Solidaridad con los jóvenes y trabajadores en #Francia en lucha contra #Macron! Los estudiantes se han sumado a las protestas de los #GiletsJaunes protagonizando marchas espectaculares.
¡Hay que impulsar un nuevo mayo del 68! 👇🏽 #FelizSábadohttps://t.co/CqpTXzk3s2 pic.twitter.com/OVYM9aVxxp
— Sindicato de Estudiantes (@SindicaEstudian) December 8, 2018
El despertar del món àrab
El desembre del 2019 farà nou anys de l’inici de la Primavera Àrab.
El detonant d’aquesta revolució va ser la mort de Mohamed Bouazizi, un jove tunisià que es va cremar viu en veure com la policia li requisava la parada de fruites al mercat, la seva única font d’ingressos per mantenir la família.
Aquest fet va desfermar protestes massives a diversos països del món àrab per reclamar més drets i llibertats. Al principi, va semblar que les revoltes portarien canvis democràtics a països com Tunísia, Egipte o el Iemen.
Però a mesura que van passar els mesos, els canvis i les millores promesos no arribaven i en alguns casos les protestes ciutadanes es van tornar violentes. La conseqüència va ser un augment de la repressió policial i, en el pitjor dels casos, el conflicte armat.
Occupy Wall Street: el moviment del “99%”
El moviment Ocupa Wall Street va sorgir el 2011 com a conseqüència de la crisi econòmica global del 2008. Molts països van quedar arran de la fallida, amb un alt percentatge de desocupació i retallades en serveis i ajudes socials.
Cansats d’aquesta situació, un grup de ciutadans va decidir concentrar-se davant del districte financer de Nova York, als Estats Units, per protestar contra la concentració de poder i els avantatges fiscals de les empreses.
Sota el lema “Som el 99%”, el moviment volia fer reflexionar sobre la corrupció i els abusos de l’1% més ric de la població. Tota aquesta indignació es va estendre a altres ciutats i països.
Avui dia, molts col·lectius i associacions continuen treballant per millorar la situació social i econòmica de la ciutadania en un món globalitzat.
Hoy se cumplen 7 años desde aquel 17 de septiembre en el que muchas cosas que eran impensables empezaron a ser posibles así, de la manera en que casi siempre cambian las cosas: bajando a las plazas.
Happy anniversary, #OccupyWallStreet pic.twitter.com/rIYRwHhdih
— Isabel Cadenas Cañón (@txabela_cc) September 17, 2018
Junior Report dissenya unitats didàctiques per llegir i treballar l’actualitat a l’aula. També ofereix recursos d’educació mediàtica per fomentar la lectura crítica dels mitjans de comunicació. Consulta la nostra pàgina web!
