Des de l’inici de l’era espacial s’han llançat tones de coets, naus i instruments a l’espai i el nombre de deixalles perilloses no ha deixat de créixer
Por Raquel Sáez
Cada dia generem tones de residus, però no només a la Terra. A l’espai també s’acumulen milers de fragments i objectes d’antigues missions espacials. Es tracta de les anomenades “escombraries espacials” i és un dels problemes “més urgents”, segons l’Agència Espacial Europea (ESA).
“És tot allò que tenim en òrbita a l’espai i està en desús, perquè no funciona o ha acabat la seva vida útil. Els residus solen estar escampats per l’òrbita on s’han enviat, però algunes estan molt més concorregudes que d’altres, fins i tot a la vora col·lapsar”, explica Salvador J. Ribas, director científic del Parc Astronòmic Montsec (PAM).
Les escombraries espacials es multipliquen
Des del començament de l’era espacial el 1957 s’han llançat tones de coets, naus i instruments a l’espai. Al principi es dubtava sobre què se n’havia de fer al final de la seva vida útil. El resultat: el nombre de deixalles perilloses no ha deixat de créixer.
L’ESA calcula que actualment hi ha més de 26.000 objectes a l’espai, dels quals només 2.800 tenen alguna funció. La resta són deixalles sense cap utilitat, moltes molt petits però que, per la velocitat que agafen, poden provocar danys en satèl·lits o naus espacials.
La majoria d’aquestes escombraries espacials acabarà entrant a l’atmosfera terrestre. Igual que passa amb una estrella fugaç, aquestes restes es desintegren en el seu recorregut cap a la Terra. Però això no sempre és així.
L’últim exemple és de fa ben poques setmanes. Les restes del coet xinès Long March-5B Y2 (un coet enorme de 20 tones) van acabar caient a l’Oceà Índic la nit del 8 de maig. Però la incertesa del lloc es va mantenir fins a l’últim moment.
La fi de l’observació del cel
No és l’únic problema que plantegen les escombraries espacials. “Aquests objectes són perillosos perquè poden impactar contra altres equips que estiguin oferint un servei. Hi ha unes òrbites amb més demanda, com l’òrbita geoestacionària, en la qual s’observa de manera continuada un mateix sector de la Terra. També és on es troben els satèl·lits meteorològics. Aquí l’acumulació cada vegada és més gran, però no és l’única franja que està saturada: passa el mateix en algunes òrbites baixes, on se solen posar els satèl·lits de comunicació”, assenyala el responsable del PAM.
Ribas es refereix a projectes com els satèl·lits Starlink d’Elon Musk, que pretén crear una constel·lació de satèl·lits d’internet per oferir banda ampla als seus usuaris.
Segons un estudi publicat a la revista Monthly Notices of Royal Astronomical Society, en el qual han participat investigadors de la Universitat de Santiago de Compostel·la, la quantitat d’objectes que orbiten la Terra podria elevar la lluentor general del cel nocturn més del 10% per sobre dels nivells de llum natural a gran part del planeta.
“Aquests satèl·lits reflecteixen part de la llum del Sol i de nit hi hauria una nova presència de llum al cel. Això vol dir que ni tan sols als racons més foscos del planeta podríem observar el cel correctament, d’acord amb els requisits de la Unió Astronòmica Internacional”, apunta Ribas.
La solució és complexa. Una possibilitat, reduir el nombre de missions que es llancen cada any a l’espai. Una altra opció és accelerar el procés de desintegració: provocar que tornin abans a la Terra i així evitar que estiguin més temps pul·lulant per l’espai. La tercera i la més respectuosa amb el medi ambient passaria per recollir les escombraries espacials.
“Seria l’ideal. Ara mateix hi ha projectes que plantegen aquesta opció, però no són viables tècnicament i, per tant, econòmicament són inassumibles”, conclou el director científic. Almenys, de moment.
Informació elaborada en col·laboració amb el Parc Astronòmic Montsec
