Qui van ser les sufragistes?

A mitjans del segle XIX, les dones no tenien drets legals ni polítics. La llei les sotmetia totalment a l’autoritat del pare o del marit, fet que anul·lava la seva capacitat de decisió. En l’àmbit familiar, no podien tenir la tutela legal dels seus propis fills. En l’àmbit laboral, el seu sou era legalment inferior al d’un home per fer la mateixa feina. Finalment, en l’àmbit polític, no tenien dret a vot ni accés a les institucions, de manera que les seves opinions directament no existien per a l’Estat.

Les sufragistes van ser el col·lectiu de dones que van dir prou i es van organitzar a escala internacional per capgirar aquesta realitat. El seu objectiu principal era aconseguir el sufragi femení, és a dir, el dret a vot per les dones, convençudes que la clau per canviar totes les lleis injustes que les lligaven de mans començava per poder triar els governants que les representessin.

Com va néixer el moviment sufragista?

L’origen d’aquest moviment s’organitza a mitjans del segle XIX, principalment als Estats Units i al Regne Unit. Moltes dones protestaven i presentaven queixes contra lleis discriminatòries, fins que algunes van començar a adonar-se que fer-les a nivell individual no servia per a aconseguir canvis legals.

Així va sorgir la idea de crear una xarxa d’organitzacions forta i coordinada a escala internacional, com la que es va consolidar a finals de segle, cap al 1890 i 1900, amb la creació de grans associacions nacionals. La seva lluita anava més enllà de dipositar una papereta en una urna de manera periòdica; l’objectiu real era aconseguir la igualtat jurídica, civil i social amb els homes. El dret a vot era l’eina política per a obtenir altres drets fonamentals que tenien prohibits.

Les sufragistes lluitaven per l’accés a l’educació universitària, la llibertat d’exercir professions com la judicatura o la medicina, i la capacitat legal d’administrar les seves pròpies propietats i finances. El moviment buscava que les dones passessin a ser ciutadanes de ple dret davant la llei.

Com van dur a terme la seva lluita?

Per fer-se escoltar, les sufragistes van haver de desplegar una gran varietat de mètodes de mobilització. Al principi, van optar per vies pacífiques com conferències, recollides massives de signatures, publicació de diaris propis i manifestacions als carrers. No obstant això, aquestes accions no van ser ben rebudes per la societat de l’època. Les activistes havien de suportar insults diaris pel carrer, agressions físiques i campanyes de burla constants a la premsa, que les retratava com a boges o com a dones que abandonaven les seves famílies.

Davant la passivitat dels governs, una part del moviment, especialment al Regne Unit a principis del segle XX, va decidir radicalitzar les protestes. Van començar a encadenar-se a les baranes dels edificis oficials, a sabotejar línies telefòniques i a trencar aparadors, accions que van acabar amb centenars de dones a la presó.

Quines van ser les líders que van fer història?

Als Estats Units, pioneres com Elizabeth Cady Stanton van posar les bases ideològiques del moviment en redactar els primers manifestos oficials, on defensaven que la igualtat entre gèneres era un dret natural de naixement.

D’altra banda, al Regne Unit es va viure la vessant més combativa. Emmeline Pankhurst va fundar el moviment de les suffragettes, la branca que apostava per l’acció directa en lloc de la diplomàcia. Dins d’aquest grup, Emily Davison es va convertir en un símbol tràgic del sufragisme britànic l’any 1913, en morir a causa de les ferides patides després de ser atropellada pel cavall del rei Jordi V durant una protesta a l’hipòdrom d’Epsom.

Tota aquesta pressió permanent, combinada amb campanyes internacionals, va començar a donar els seus fruits institucionals a finals del segle XIX. El primer gran èxit global va tenir lloc a Nova Zelanda, que l’any 1893 es va convertir en el primer país del món a aprovar el sufragi femení universal, una fita històrica impulsada per l’activista Kate Sheppard.

Com es va aconseguir el vot femení a Espanya?

A l’Estat espanyol, el dret a vot de les dones es va aconseguir gràcies a la diputada Clara Campoamor. L’any 1931, amb l’arribada de la Segona República, es va viure una paradoxa, ja que les dones podien ser elegides com a diputades al Parlament, però no tenien dret a votar a les eleccions.

Campoamor, que era advocada i diputada, va defensar a les Corts que si les dones pagaven els mateixos impostos i se’ls aplicaven les mateixes lleis, havien de tenir exactament els mateixos drets polítics. Va haver de rebatre arguments clarament masclistes de científics i polítics de l’època que asseguraven que el gènere femení era massa emocional i inestable per votar com cal.

Finalment, el seu discurs històric va capgirar els pronòstics i el vot femení es va aprovar l’1 d’octubre de 1931, de manera que més de sis milions d’espanyoles van poder votar per primera vegada l’any 1933.