L’obra de moltes dones pintores i escultores ha quedat al marge de la història de l’art, explicada per artistes homes
La primera vegada que el Museu del Prado va dedicar una exposició monogràfica a una dona artista va ser l’any 2016. L’autora en qüestió era Clara Peeters, pintora flamenca del segle XVII i una de les pioneres del gènere artístic de la natura morta. Malgrat el seu talent, Peeters no va rebre el reconeixement que mereixia, com tantes altres dones oblidades als llibres d’història i les galeries d’art.
La llista de pintores o escultores que han estat desacreditades per motius de gènere en el passat és molt llarga. Tanmateix, amb l’arribada d’una nova onada feminista, s’ha començat a reivindicar la figura d’aquestes artistes i la seva obra. Us presentem el llegat de tres dones que van marcar un abans i un després en la història de l’art.
Artemisia Gentileschi
Filla d’un artista il·lustre, Artemisia Gentileschi (1593-1653) va ser una gran pintora barroca italiana. Els seus quadres, influenciats per l’estil de Caravaggio, jugaven amb les llums i ombres i representaven escenes religioses o mitològiques amb dones fortes.
Amb només 17 anys, l’artista va pintar el famós quadre Susanna i els vells, demostrant el seu talent quan encara era molt jove. Al llarg de la seva vida no va deixar de pintar i va tenir encàrrecs de les grans corts europees, com la de Felip IV d’Espanya o Carles I d’Anglaterra.
Malgrat això, a la majoria d’articles acadèmics i reportatges periodístics, el detall més recordat de la vida de Gentileschi és que va ser violada pel seu mestre, Agostino Tassi. Això va marcar la seva producció artística, però la seva trajectòria no hauria de reduir-se a aquest fet: és una mostra més de la discriminació envers les dones artistes, que acaben sent reduïdes al paper de víctimes.
Després de la seva mort, les obres d’Artemisia Gentileschi van ser oblidades. Malgrat tot el que havia aconseguit, l’agressió sexual que va patir sempre va tenir més importància que el seu art. En l’actualitat, els seus quadres es poden veure al Museu del Prado, a la Galeria dels Uffizi o al Palazzo Pitti de Florència.
Camille Claudel
La francesa Camille Claudel (1864-1943) gaudia modelant figures al fang des de molt petita. Gràcies a la seva habilitat i la seva passió per l’escultura va ser admesa a l’Acadèmia Colarossi de París, un dels pocs centres que acceptava dones en aquella època. Allà va conèixer l’escultor Auguste Rodin, el famós autor d’El Pensador, qui li va proposar formar part del seu equip. Ella era l’única dona del taller, fet que implicava rebre burles i comentaris constantment.
Claudel va acabar sent la model i amant de Rodin. La diferència d’edat era gran (24 anys) i Rodin ja estava casat amb una altra dona, així que la relació mai va ser fàcil. Després de diversos anys treballant plegats, l’escultora va decidir marxar, cansada de viure a l’ombra del seu mentor i de no obtenir el reconeixement que mereixia.
Va ser llavors quan es va tancar en un estudi per esculpir, mentre la seva salut mental s’anava afeblint. El 1913 va ingressar en un asil mental i, un any més tard, va ser traslladada a un hospital psiquiàtric, on va morir tres dècades després completament sola. En l’actualitat, el Museu Rodin de París conté la col·lecció més gran d’obres de Camille Claudel que existeix.
Margaret Keane
Més propera a l’actualitat, Margaret Keane (1927-2022) va ser una pintora estatunidenca que es caracteritzava per retratar les persones i animals amb els ulls molt grans. Els seus quadres es van fer molt populars a la dècada del 1960 i van produir una gran fortuna.
Així i tot, Margaret no va rebre ni un dòlar per aquestes obres fins molts anys després. El seu marit, Walter Keane, l’obligava a pintar durant llargues jornades per després atribuir-se’n l’autoria. Walter la mantenia tancada a casa i es gastava els diners en les seves pròpies diversions.
Després de divorciar-se el 1965, Margaret va demandar el seu exmarit el 1986. El judici va durar setmanes i el jutge va demanar-los que pintessin a la sala del tribunal per demostrar qui era l’autèntic autor. Margaret va fer un retrat en poc menys d’una hora, mentre que Walter es va negar dient que tenia una lesió a l’espatlla. Finalment, el jutge va decidir que Walter havia de pagar 4 milions de dòlars a la seva exdona, una compensació que mai va arribar a completar.
Aquesta història va inspirar al director de cinema Tim Burton per rodar la pel·lícula Big Eyes (2014). La cinta explica el patiment que Margaret Keane va viure durant anys i li dona, per fi, el reconeixement que es mereixia. Avui dia els seus quadres es poden veure a museus i galeries dels Estats Units, Bèlgica o Espanya, entre d’altres països.
Treballa aquest tema A FONS a l’aula
Aquest article forma part d’una seqüència didàctica amb activitats i tutorització periodística.
