El catedràtic Josep Lluís Micó recull en un nou llibre tres mostres de periodisme literari que experimenta amb nous formats
Per Judith Vives
Solem associar el periodisme a l’actualitat i la rapidesa, on és molt important ser el primer a donar una notícia. Però el cert és que també hi ha un altre tipus de periodisme que requereix calma, temps i dedicació. És el cas, per exemple, del periodisme d’investigació o del periodisme literari.
El periodisme d’investigació tracta de mostrar temes que no es mostren habitualment o que intenten amagar-se. D’altra banda, el periodisme literari o el nou periodisme és una forma de no ficció que combina la informació basada en fets reals amb tècniques narratives.
El periodista Josep Lluís Micó ha unit el periodisme d’investigació i el periodisme literari als relats del seu nou llibre: Titulars i reserves (Saldonar). En aquest llibre, el catedràtic de Periodisme de la Universitat Ramon Llull i vicedegà de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals de Blanquerna presenta tres mostres de periodisme literari sobre realitats i vivències que els seus protagonistes havien mantingut fins ara amagades.
'Titulars i reserves', de Josep Lluís Micó i editat per @saldonar, és un exercici de #PeriodismeLiterari. Tres relats sobre les experiències d’individus que, després d'una derrota, van recórrer a solucions extremes per iniciar la remuntada. #RecomanacionsMECOPH pic.twitter.com/JxS2Tj2TfP
— Periodisme literari (@Mecoph) October 14, 2021
Els relats tracten les experiències de persones que, com que es trobaven en situacions molt crítiques, van recórrer a solucions extremes per poder tirar endavant. Els tres relats tracten qüestions com la violència, la prostitució i el narcotràfic, temes que Micó ha treballat a fons durant mesos, fent entrevistes a moltes de les persones implicades.
Experimentar amb els relats
Una de les característiques d’aquests tres relats és que estan escrits en un estil únic i innovador que s’adapta a cada història. Micó explica que ha intentat “anar una mica més enllà del nou periodisme”. Per escriure aquestes històries, el periodista ha dut a terme un procés d’experimentació formal per dotar cada relat d’un estil diferent.
La primera narració, Consells per tallar una ceba sense plorar, se centra en l’assetjament físic i digital que pateix una família de Madrid que es va instal·lar a un petit poble durant la pandèmia. Al poble no van ser ben rebuts i van començar a patir l’assetjament dels veïns, dirigit especialment a la filla adolescent.
Micó ha donat a aquest relat un format de western, un gènere típicament cinematogràfic en què sovint s’expliquen històries de forasters que arriben a llocs hostils. “En aquest western, les armes són els mòbils i el paratge inhòspit, les xarxes socials”. Aquest relat ja ha cridat l’atenció de la cineasta Judith Colell, presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català i directora del Grau en Comunicació Audiovisual de Blanquerna, que ja està treballant en la seva adaptació al cinema.
La protagonista del segon relat, titulat Producte interior brut, és una universitària que es converteix en prostituta de luxe per guanyar els diners i pagar-se el prestigiós màster que vol cursar. Micó ha aconseguit no només parlar amb aquesta noia, sinó també amb alguns dels homes que van pagar pels seus serveis.
En aquest cas, el periodista ha optat per transcriure les entrevistes i encadenar les declaracions de cada testimoni sense incorporar-hi un narrador que expliqui els fets. D’aquesta manera deixa que els protagonistes s’expliquin sense intervenir en el relat.
Finalment, la tercera peça, Gent que passa, proposa un experiment que fusiona dos gèneres tan allunyats com l’entrevista i la poesia. El títol d’aquest relat és un joc de paraules que fa referència tant a la gent que ha passat per la vida de l’autor, com als traficants que passen droga.
Al llarg de la seva trajectòria com a periodista, Micó ha tingut ocasió de conèixer i conversar amb diferents traficants. Per a aquesta història, ha recuperat les entrevistes amb aquestes persones per mostrar-ne un perfil més humà. Pel que fa a l’estil, l’autor ha redactat aquests perfils com si fossin les lletres de cançons de rap i hip-hop, en un estil més proper a la poesia que al periodisme.
Informació elaborada en col·laboració amb Blanquerna-URL
