Empresaris i treballadors solen tenir interessos contraposats, però els models de “concertació social” intenten construir un terreny comú
Pere Rusiñol (Alternatives Econòmiques)
En economia, no totes les decisions que es prenen beneficien tothom. Com en molts altres terrenys, el que és bo per a uns pot perjudicar els altres, de manera que sol donar-se una confrontació entre els interessos dels uns i dels altres.
Un dels conflictes més intensos dels darrers segles és el que enfronta empresaris i treballadors. En teoria, tots estan interessats que les empreses vagin bé, ja que en depèn tant el salari com els beneficis.
Tot i això, normalment sorgeixen interessos oposats perquè els treballadors volen que pugin els salaris i millorin les seves condicions de treball, mentre que els empresaris aspiren a augmentar els beneficis. Ambdós objectius poden ser de vegades contradictoris entre si: si un se’n surt amb la seva, serà en detriment de l’altre.
Aquesta tensió no només es dóna dins de les empreses, sinó que sovint s’estén també al conjunt de l’economia i la política, que és la que aprova les lleis que organitzen una societat. Les lleis no solen ser neutrals: encara que en teoria busquen el bé comú, inevitablement beneficien els interessos dels col·lectius i perjudiquen els dels altres.
Sindicats i patronal
Per tenir més força en la defensa dels interessos respectius, tant dins de les empreses com en l’orientació de les lleis que s’aprovin, els treballadors s’organitzen en sindicats, mentre que els empresaris conformen la patronal.
El dret a formar part d’un sindicat és fonamental en democràcia ia Espanya és reconegut a la Constitució. A les empreses s’organitzen eleccions sindicals, de manera que els mateixos treballadors escullen els seus representants, que són els que formen el comitè d’empresa.
El comitè d’empresa és l’organisme que negociarà amb la direcció tots els assumptes relacionats amb els treballadors, tant en casos particulars com en qüestions que afectin tothom. Els principals sindicats a Espanya són Comissions Obreres (CCOO) i la Unió General de Treballadors (UGT), però n’hi ha molts altres.
Per la seva banda, la gran organització a Espanya que reuneix els empresaris i defensa els seus interessos és la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials (CEOE), però també hi ha altres patronals sectorials o territorials.
En els darrers anys han guanyat pes les organitzacions patronals específiques de les petites i mitjanes empreses (pimes) o dels autònoms. Tots són empresaris, però els reptes quotidians de les grans empreses i de les pimes o dels autònoms són molt diferents entre si.
Històricament, fins a mitjans del segle XX, en els models “liberals”, que en teoria s’organitzen a partir de la “llibertat”, es deixava que l’economia funcionés gairebé sense regles ni intervenció del govern sota el principi de “deixar fer”. En aquest esquema, els sindicats estaven molt mal vists i fins i tot eren perseguits.
Tot i això, aquestes condicions tan favorables als empresaris i desfavorables per als treballadors comportava molta tensió social: les disputes solien resoldre’s amb vagues, violència i repressió, per la qual cosa les societats vivien en tensió permanent.
Un nou model per reconstruir Europa després de la guerra
En acabar la Segona Guerra Mundial (1939-1945), Europa estava devastada i per a la reconstrucció es va utilitzar un model diferent per involucrar tant empresaris com treballadors. Es va crear un “terreny de joc” que fomentés el diàleg i impliqués totes les parts: sindicats, patronals i també el propi govern.
Aquest model es coneix com a “concertació social” i s’hi busca canalitzar el conflicte típic de les relacions laborals a través d’un marc de diàleg i de reconeixement mutu.
Cada empresa compta amb un conveni col·lectiu, pactat per l’empresa i els sindicats, que estableix les condicions de treball, així com els drets i les obligacions dels uns i dels altres. Aquest ha de ser coherent amb els convenis territorials i del sector, així com amb lEstatut dels Treballadors, que és la norma legal a Espanya que regula els drets dels treballadors.
A Espanya, aquestes normes afecten tots els treballadors: amb independència que estiguin afiliats als sindicats o no, tots es beneficien de les millores que aquests aconsegueixen. En altres models, els èxits dels sindicats només s’apliquen entre els membres.
En els models de “concertació social” es promou el diàleg social més enllà de les empreses per buscar consensos qüestions crucials per a la societat. Un dels exemples més importants és el de les pensions, que es financen amb les aportacions que fan empresaris i treballadors a través de les “cotitzacions socials”.
El marc de “concertació social” que a Espanya s’ocupa del model de pensions i de la seva viabilitat és el Pacte de Toledo, que inclou els sindicats, la patronal, el govern i els principals partits polítics. L’organisme permanent de trobada entre aquests sectors amb interessos en teoria contraposats és el Consell Econòmic i Social (CES).
Democràcia econòmica
En alguns països, aquest esperit de cooperació per tenir en compte els interessos de tots arriba fins i tot a comptar amb la presència dels representants dels treballadors als Consells d’Administració, que és l’organisme que pren les grans decisions a les empreses i nomena a els directius.
Alemanya és un dels casos més destacats de la participació dels sindicats en la gestió de l’empresa, una opció defensada pels promotors de la “democràcia econòmica”. A Espanya, aquesta possibilitat està reconeguda a la Constitució, però no s’ha desenvolupat.
Els països que es regeixen per la concertació social i donen prioritat al diàleg social han aconseguit en general combinar el creixement econòmic amb millors índexs digualtat, de cohesió social i, per tant, de més seguretat i menys conflictes.
