El director iranià Jafar Panahi guanya la Palma d’Or
El festival de Cannes ha atorgat el seu premi més important a ‘It was just an accident’, pel·lícula que Panahi va rodar en la clandestinitat per evitar la censura del govern
La ciutat francesa de Cannes ha celebrat del 13 al 24 de maig la 78a edició del Festival de Cinema de Cannes, un dels festivals de cinema més prestigiosos del món. En aquesta ocasió, el jurat ha lliurat la Palma d’Or, el seu guardó més important, a It was just an accident, l’última pel·lícula del director iranià Jafar Panahi.
El llargmetratge segueix Vahid, un ex-pres polític que, anys després del seu alliberament, creu reconèixer al carrer l’home que el va torturar. En lloc de denunciar-lo, el protagonista decideix segrestar-lo i fer un viatge per tot el país per reunir altres víctimes que puguin confirmar la seva identitat.
La pel·lícula tracta temes com la memòria, la venjança o la reparació, però també és una crítica al sistema repressiu i autoritari iranià i a les ferides que deixa la violència institucional. Panahi va haver de rodar la pel·lícula en la clandestinitat per evitar la censura del govern iranià.
D’altra banda, en aquesta edició el cinema espanyol també ha triomfat gràcies a Oliver Laxe, director gallec que ha guanyat el premi del Jurat amb la seva pel·lícula Sirat. El llargmetratge explica la història d’un pare que viatja al sud del Marroc per trobar la seva filla, desapareguda en una rave (festa multitudinària i clandestina de música elèctrica).
Qui és Jafar Panahi?
Jafar Panahi és un director de cinema iranià reconegut internacionalment per fer pel·lícules que critiquen el sistema polític de l’Iran. El país està sotmès a un control estricte per part dels líders religiosos que governen, i molts drets estan limitats, com la llibertat d’expressió o els drets de les dones.
Aquesta postura crítica ha fet que Panahi tingui múltiples enfrontaments amb el govern iranià, que l’ha arrestat i censurat diverses vegades. El govern considera que les seves pel·lícules són una amenaça perquè qüestionen l’autoritat del règim i denuncien la repressió.
El 2010, el govern el va condemnar a 6 anys de presó i a 20 d’inhabilitació (no pot gravar pel·lícules, viatjar a l’estranger ni concedir entrevistes) per fer “propaganda contra el règim”. Després de diversos mesos a la presó, va tornar a casa en forma d’arrest domiciliari. D’aquesta experiència va néixer Això no és una pel·lícula, un llargmetratge que va rodar dins del seu pis.
Així, el cineasta va començar a rodar en secret. Taxi Teheran (2015), Tres cares (2018) i Els óssos no existeixen (2022) són pel·lícules que no es van poder veure a l’Iran i que van sortir del país en llapis de memòria USB clandestins. Els llargmetratges van evitar la censura del govern iranià i van triomfar als festivals de cinema internacionals.
El 2022, Panahi va tornar a entrar a la presó per complir una condemna de sis anys, encara que només va estar-hi set mesos abans de ser alliberat. El director ha explicat que va utilitzar algunes de les seves converses amb companys de cel·la com a inspiració per al guió de It was just an accident, la pel·lícula amb què ha guanyat la Palma d’Or.
Què implica que un director censurat al seu país guanyi la Palma d'Or?
Com t’afecta aquesta notícia?
El Festival de Cinema de Cannes és un dels festivals de cinema més prestigiosos, cosa que fa que cineastes de tot el món somiïn en aconseguir un premi com la Palma d’Or. Però no és l’únic festival reconegut a Europa: n’hi ha d’altres com el festival de Venècia (Itàlia), la Berlinale (Alemanya) o el festival de Sant Sebastià (Espanya).
El jurat que participa en aquests festivals i que s’encarrega d’escollir els guanyadors intenta avaluar les pel·lícules de forma imparcial i objectiva. Els seus membres tenen en compte aspectes com la qualitat artística de l’obra, l’originalitat, la direcció o l’actuació dels actors i actrius que hi participen.
Però també valoren l’impacte social i cultural de la pel·lícula, així com el missatge que transmet. La pel·lícula de Panahi no només destaca pels aspectes tècnics, sinó també pel context que ofereix sobre l’Iran i la situació de repressió que pateixen moltes persones en aquest país.