100 anys sota terra: la història del Metro de Barcelona
A la capital catalana, el metro es va posar en marxa el desembre de 1924, i des de llavors ha definit la transformació urbanística de la ciutat
Quan necessites desplaçar-te d’un lloc a un altre d’una gran ciutat com Barcelona, pocs mitjans resulten tan pràctics com el metro. Es tracta d’un sistema de transport en forma de tren que circula sota terra o sobre carrils. La primera ciutat que va comptar amb una xarxa de metro subterrani va ser Londres, que el va inaugurar l’any 1863.
A Barcelona, el metro arribaria una mica més tard, a finals de 1924, ara fa justament 100 anys. Així doncs, quan puges al metro, sense voler estàs entrant en una autèntica màquina del temps que et permet visitar uns túnels centenaris.
La història del Metro de Barcelona també ens parla de com s’ha desenvolupat urbanísticament la capital catalana al llarg d’aquest darrer segle.
Del primer viatge a la Guerra Civil
El primer viatge del Metro de Barcelona va tenir lloc el 30 de desembre de 1924. Aquell dia, una multitud esperava a la Plaça Catalunya. A les 3 de la tarda, el primer tren va sortir en direcció cap a Lesseps. Era un vehicle curt, de només tres vagons, i circulava a 30 km/h. Per als primers passatgers, va ser tota una aventura, perquè mai abans havien viatjat sota terra. Però així va néixer la que seria la primera xarxa de metro d’Espanya.
El metro es va desenvolupar ràpidament durant els anys de la Segona República, que es va proclamar l’any 1931 i va acabar amb el final de la Guerra Civil espanyola l’any 1939. Milers d’obrers el feien servir cada dia per anar a les fàbriques, ja que resultava barat i pràctic, i igual per a tothom. El metro va esdevenir un espai públic, un lloc obert a tota la ciutadania i on tothom tenia dret a moure’s.
Quan va començar la Guerra Civil espanyola (1936-1939), els túnels van servir de refugi antiaeri. La gent hi baixava quan sonaven les sirenes per escapar dels bombardejos. Aquells túnels, que avui travessem en minuts, van salvar centenars de vides.
Els 50 i 60: el metro fa barri
Després de la guerra i de l’aturada de la postguerra, Barcelona va començar a créixer cap al nord. Milers de famílies arribaven d’altres llocs d’Espanya buscant feina. Això va fer aparèixer barris com el Carmel o Congrés. El metro hi va arribar més tard, però quan ho va fer, va ser tota una revolució, ja que també va facilitar la instal·lació de botigues, escoles i mercats. Així, aquest transport van connectar el centre amb les noves zones de desenvolupament Algunes parades van agafar el nom del barri i van fer conèixer la nomenclatura a tota la ciutadania.
A finals dels anys seixanta, el metro, que fins llavors estava gestionat per empreses privades, va passar a ser de l’Ajuntament. Així s’iniciava un sistema metropolità, una xarxa que avui en dia arriba fins a l’Hospitalet, Santa Coloma o Badalona.
Els 80 i 90: arriba la modernitat
Amb l’arribada de la democràcia, l’any 1977, el metro continua desenvolupant-se. El 1979 neix Transports Municipals de Barcelona (TMB), que unifica la gestió del metro i els autobusos; fins al 1986 encara responia a aquesta denominació. Mentrestant, la Generalitat de Catalunya assumeix la titularitat de les infraestructures i en garanteix el manteniment i el desenvolupament de la xarxa. Durant aquests anys, els trens es milloren amb serveis com aire condicionat i es millora la il·luminació dels túnels.
Un moment important va arribar l’any 1992, amb la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona. La ciutat va rebre milers de turistes que el feien servir diàriament, i el metro va ser símbol d’una ciutat moderna, oberta i connectada.
Però no tot han estat bones notícies al llarg d’aquests cent anys. Durant les obres de l’extensió de la línia L5, un gran esvoranc al barri del Carmel va obligar a evacuar centenars de persones. Les imatges del carrer enfonsat van fer la volta al món. Va ser un cop dur per al barri i una lliçó per a tothom: el progrés exigeix responsabilitat i seguretat. Després d’això, es van reforçar les obres públiques i els protocols d’emergència.
El segle XXI: tecnologia i sostenibilitat
Amb l’arribada del segle XXI s’han introduït nous canvis. Podem trobar algunes línies, com la L9 i la L10, que funcionen sense conductor. Els trens es mouen amb conducció automàtica, és a dir, amb sistemes informàtics que controlen la velocitat i les parades amb precisió. Això fa el servei més segur i eficient. També s’han fet totes les estacions accessibles, amb ascensors i rampes, perquè ningú es quedi fora.
El metro és ara més net i ecològic. Funciona amb electricitat i redueix el trànsit i la contaminació. Quan un jove tria el metro en lloc del cotxe, contribueix a una ciutat més sostenible, és a dir, més respectuosa amb el medi ambient.Actualment, la xarxa té 12 línies, 186 estacions i més de 120 quilòmetres. Cada dia, més d’un milió de persones hi passen. El bitllet ja pot ser digital, amb la T-Mobilitat, i es parla de trens amb energia renovable o de pantalles informatives amb intel·ligència artificial.