Gotes d’història sobre la gestió de l’aigua
Recollir, controlar i gestionar l’aigua ha estat una preocupació de primer ordre al llarg de tota la història de la humanitat, i cada civilització ha trobat fórmules per fer-ho
L’aigua és essencial per a la vida humana. Per això, poder-ne disposar i saber gestionar-la ha estat un repte i una necessitat que ha trobat diferents fórmules al llarg dels segles. L’enginy, la creativitat i el coneixement tecnològic han permès desenvolupar diferents formes i sistemes per poder-ne fer ús.
L’enginy humà ha permès resoldre problemàtiques com ara reaprofitar l’aigua de la pluja, fer arribar l’aigua a les llars o filtrar-la perquè sigui potable. Cada època ha buscat solucions diferents, i aquests esforços acumulats expliquen com hem arribat a les xarxes modernes que avui considerem normals.
Civilitzacions antigues
A les civilitzacions antigues com Egipte, Grècia o Roma, els humans van haver d’aprendre a controlar un recurs imprevisible. Així, per exemple, a l’antic Egipte, la vida depenia de les crescudes del Nil. Per això van excavar canals i van crear dipòsits per aprofitar fins a l’última gota.
A Grècia, l’aigua va entrar a la vida urbana a través de fonts públiques, cisternes i els primers intents de crear un ordre en el subministrament. Roma va fer el pas decisiu amb la construcció d’aqüeductes immensos, clavegueram i banys públics. Així van aconseguir convertir l’aigua en una infraestructura estable.
Aquest canvi va marcar un abans i un després. Sense els romans, la ciutat moderna que disposa d’aigua corrent i potable no existiria.
Edat mitjana i Al-Andalus
Després de la caiguda de Roma, moltes tècniques es van perdre. No obstant això, a l’Al-Andalus -aquells territoris de la península Ibèrica que van estar sota domini islàmic entre els segles VIII i XV- es va mantenir i perfeccionar el coneixement hidràulic.
Eren habituals les sèquies, canals que portaven l’aigua als camps; i els qanats, galeries subterrànies per extreure aigua i portar-la a la superfície. Els horts i els jardins eren centrals en la vida de l’època, i l’aigua tenia un paper clau.
Mentrestant, a l’Europa medieval, l’aigua es gestionava de manera més local, gràcies a pous, molins i corrents naturals. La higiene era limitada, però la funció pràctica d’aigua i energia hidràulica era essencial per a la vida quotidiana.
Renaixement i edat moderna
Als segles XV i XVI, durant el Renaixement, l’aigua es va convertir també en un signe de poder. Les corts van construir jardins on l’aigua demostrava capacitat tècnica i riquesa.
Paral·lelament, la societat produïa solucions pràctiques com els pous de glaç, que permetien conservar aliments durant mesos. Eren sistemes simples però efectius, basats en l’observació i l’aprofitament del clima.
La ciutat industrial
La industrialització, el procés de mecanitzar la producció amb energia i màquines entre finals del segle XVIII i el XIX, va transformar radicalment els usos de l’aigua. Va ser el moment de la potabilització, les estacions de bombeig i les primeres xarxes modernes.
Ciutats com Barcelona van créixer amb projectes que posaven l’aigua al centre. El Pla Cerdà, el projecte urbanístic que va definir el creixement modern de la ciutat el 1859, va integrar incloent la construcció de clavegueram, ventilació i subministrament pensat a llarg termini.
En aquesta època, per primera vegada a la història, es va garantir l’aigua corrent a la majoria de la població, que veia com l’aigua potable els arribava directament a casa a través de canonades, sense haver d’anar a buscar-la a pous o fonts.
Segles XX i XXI
Al llarg del segle XX, la tecnologia va permetre la construcció de grans preses, canals de llarg recorregut i altres sistemes capaços de portar aigua a territoris que abans haguessin resultat pràcticament impossibles.
Avui disposem de sistemes moderns com les dessaladores, que transformen l’aigua de mar en aigua potable; les plantes de tractament, que netegen i potabilitzen l’aigua dels rius o del clavegueram; i els embassaments, que acumulen i regulen l’aigua de pluja per garantir subministrament.
Però el repte, avui en dia, ja no passa només per captar aigua. Cal garantir-ne la sostenibilitat. El canvi climàtic provoca sequeres i, per tant, escassetat d’aigua, i això ens obliga a repensar-ne l’ús que en fem. Hem de prendre consciència del malbaratament mentre busquem noves fórmules per captar i reutilitzar l’aigua. I això torna a exigir el mateix de sempre: enginy, observació i capacitat de pensar diferent.