Música i compromís com a escuts contra la injustícia
Amb la Guerra Civil i la Dictadura de Franco, Pau Casals va marxar a l’exili, des d’on va organitzar accions d’ajuda i suport als exiliats republicans i represaliats pel franquisme
Quan va esclatar la Guerra Civil Espanyola l’any 1936, Pau Casals ja era un músic de gran fama i prestigi a tot el món. Podria haver decidit quedar-se al marge del conflicte, continuar fent gires internacionals i gaudir de la seva posició privilegiada. Però això no encaixava amb els seus principis. Segons ell mateix va expressar: “Seria massa còmode abstenir-se de prendre posició contra les injustícies sota el pretext de la ‘neutralitat’ artística. L’artista és home, i en tant que home no ha de desinteressar-se dels seus semblants”.
Durant els anys de la guerra, Casals va posar el seu talent al servei de la societat catalana i de les víctimes de la violència. Va fer molts concerts solidaris a la Barcelona assetjada per recaptar fons per als hospitals de campanya, els orfes i les víctimes dels bombardejos.
Quan el bàndol franquista va guanyar la guerra el gener del 1939, Pau Casals es va veure obligat a abandonar la seva terra i, com tants altres republicans, es va exiliar. Primer va marxar al sud de França i més tard a Puerto Rico. Va ser un viatge sense retorn, ja que es va prometre a si mateix no tornar a Catalunya mentre no hi hagués llibertat i democràcia. Però, des de la distància, sempre es va mantenir al costat d’aquells que ho havien perdut tot per culpa de la guerra.
Solidaritat des de l’exili
En arribar a França, es va trobar amb la realitat de milers de refugiats catalans i espanyols que malvivien en condicions inhumanes als camps de concentració de la platja d’Argelers i altres localitats pròximes. Davant d’aquesta tragèdia, el músic va posar en marxa una gran tasca humanitària. Va fer servir els seus propis estalvis i va mobilitzar la seva xarxa de contactes internacionals per aconseguir diners, menjar, roba i medicaments.
Durant els anys de la Segona Guerra Mundial (1939-1945), la seva casa a Prada de Conflent es va convertir en un centre de recollida d’ajuda i en un refugi per als qui fugien de la persecució. Va organitzar ç concerts benèfics i va col·laborar activament amb entitats com la Creu Roja i associacions d’ajuda als infants damnificats pel conflicte, responent personalment a milers de cartes d’exiliats que li demanaven auxili.
La seva figura es va convertir en un far d’esperança per a milers de compatriotes lluny de casa. Per a Casals, ajudar aquelles persones era un deure de solidaritat humana. Cada recurs que aconseguia era una manera de demostrar que la cultura i la dignitat podien resistir davant de la barbàrie. Tota la seva activitat va estar marcada per aquest compromís innegociable de posar la seva veu al servei dels qui no en tenien.
En defensa dels drets humans
Més enllà de l’ajuda material, Casals va utilitzar la seva projecció internacional per denunciar de manera constant els horrors de la guerra i la repressió que patia el seu poble. A través de cartes, entrevistes i manifestos en mitjans de comunicació d’arreu del món, va fer conèixer la situació dels exiliats i va exigir a la comunitat internacional que no oblidés la causa de la llibertat a Espanya.
Aquesta etapa de resistència i solidaritat va demostrar que, per a Pau Casals, l’art i la vida anaven estrictament de la mà. Per ell la música va servir de mitjà per defensar els drets humans i denunciar qualsevol forma de tirania, una postura que va mantenir fermament durant tota la seva vida.