La negativa i el silenci com a forma de protesta
Tot i que Pau Casals va ser famós per la seva música, també va saber silenciar-la per denunciar la manca de llibertat i la repressió de les dictadures
Pau Casals va ser un dels artistes més aclamats del planeta i va obtenir un reconeixement a tots els grans auditoris del món. Però, per al músic, gaudir d’aquest prestigi professional no tenia cap sentit si, per aconseguir-lo, s’aconseguia a canvi de renunciar a la dignitat humana. Al llarg de la seva trajectòria, el violoncel·lista català va demostrar que el valor d’un artista no es mesura únicament per la música que toca, sinó també pels compromisos que assumeix.
Abans que esclatés la Guerra Civil Espanyola, Casals ja havia pres decisions fermes contra els règims autoritaris que sorgien a Europa. Així, per exemple, es va negar a tocar a la Rússia soviètica a partir de l’any 1917 com a rebuig a la Revolució Russa i al nou sistema polític que s’hi havia establert. Ell considerava que un músic no podia oferir el seu art en un país on els ciutadans no gaudien dels drets humans més bàsics.
Aquest compromís es va fer encara més evident l’any 1933 amb l’arribada d’Adolf Hitler al poder a Alemanya. Malgrat rebre invitacions molt generoses per tocar a Berlín, Casals va ser un dels primers artistes internacionals a dir “NO” al nazisme. Mentre molts altres intèrprets de l’època van preferir mantenir-se neutrals i continuar la seva carrera al país germànic, ell va tenir clar des del primer moment que no seria còmplice de la barbàrie nazi.
El silenci més sorollós del món
El moment més sonat d’aquesta trajectòria de renúncies va arribar l’any 1946, un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial. Amb la derrota de Hitler i Mussolini, tots els exiliats republicans esperaven que les potències democràtiques guanyadores enderroquessin també la dictadura de Franco a Espanya. Però els governs dels Estats Units, el Regne Unit i França van optar per la passivitat i van decidir tolerar el règim franquista per interessos geopolítics en el nou context internacional.
Molt indignat per aquesta hipocresia, Pau Casals va decidir deixar de tocar el violoncel en públic als països aliats, una decisió dràstica que va commocionar la cultura mundial. El millor violoncel·lista de la seva època, que omplia els teatres més importants de Londres, París o Nova York, va renunciar voluntàriament als escenaris més prestigiosos com a gest de protesta contra el que ell considerava una mostra de tolerància cap a la dictadura franquista.
Aquell silenci musical va servir com a crit de protesta. En lloc de tocar el seu instrument, Casals va recórrer a la premsa internacional per publicar articles directes on explicava que no podia oferir la seva música amb tranquil·litat mentre les democràcies occidentals fessin la vista grossa davant la repressió que patia el seu poble.
La neutralitat no existeix
Amb la seva actitud, Casals va fer entendre al món que la neutralitat de l’artista davant la injustícia no és una bona posició. Ell creia que no prendre partit amb l’argument que l’art no té res a veure amb la política era una forma de fer-se còmplice de les injustícies.
El seu silenci va ressonar amb molta força. Va demostrar a governants, intel·lectuals i ciutadans de tot el món que els principis ètics estaven per sobre del diner, del reconeixement social o de l’èxit professional. Aquesta forma d’actuar el va convertir en un símbol universal de la resistència moral i principis ètics.