Enoturisme: Com evitar que el turisme del vi es quedi la riquesa del poble?
Aquest model de turisme pot ser l’oportunitat de donar vida a la terra, però si es limita al màrqueting o a determinats interessos, el territori pot perdre la seva identitat i recursos
L’enoturisme és un tipus de turisme que es basa en descobrir i gaudir de les regions productores de vi i fer-hi activitats relacionades, com ara visitar cellers, fer tastos o rutes. Aquest model turístic, ben plantejat, pot servir per donar feina a la gent de la zona i activar l’economia local, al mateix temps que posa en valor una activitat tradicional i un paisatge.
Ara bé, si aquest model es gestiona malament, si només prioritza el benefici ràpid o només promou un turisme de foto i postureig, pot fer que el territori perdi la seva identitat i s’acabi convertint en un simple decorat per a visitants de pas.
Per això, quan parlem d’enoturisme, cal fer-se preguntes incòmodes: aquests projectes creen llocs de treball de qualitat per als joves del poble? La gent local rep realment un impacte econòmic positiu? O es tracta de propostes tan elitistes que acaben expulsant la gent de casa?
Aportar valor al territori
Un projecte enoturístic pot estar arrelat al territori i tenir un impacte positiu, o pel contrari només vendre una façana basada en explotar els recursos d’un poble sense aportar-hi res. Per saber en quina de les dues situacions ens trobem, cal analitzar com funciona la seva cadena de valor territorial. Aquest concepte fa referència, de manera molt senzilla, a quines mans van a parar els diners que deixa el visitant.
Si un celler ofereix una activitat de tast de vins amb degustació, on el menjar ve fet d’un catering d’una altra ciutat, la guia turística que dinamitza la trobada no és de la zona i els beneficis que s’obtenen van a un fons d’inversió extern, l’impacte en el poble és gairebé inexistent o contraproduent. En canvi, quan el celler col·labora amb un restaurant local, contracta joves de la zona i compra els productes als ramaders i pagesos veïns, els diners circulen i es queden al territori.
El turisme del vi ha de servir de motor per connectar la pagesia, el comerç, la restauració i els serveis locals. Quan es consumeix producte de proximitat i els beneficis ajuden a mantenir serveis oberts durant tot l’any, l’enoturisme deixa de ser simple màrqueting i es converteix en un pilar econòmic real.
Transmetre la identitat cultural
El gran perill del turisme de masses és la uniformització, és a dir, que acabi creant experiències idèntiques a tot arreu sense tenir en compte les singularitats de cada lloc. La Toscana, Califòrnia o el Penedès són tres regions vitícoles que tenen coses en comú, però cadascuna té unes característiques que les fan diferents.
L’enoturisme ha de saber posar en valor aquestes diferències i oferir als visitants unes activitats i propostes que els permetin descobrir-les i apreciar-les.
Per això, cal buscar què és allò que fa únic un poble o una zona: les varietats autòctones de raïm, les tècniques de conreu tradicionals, els marges de pedra seca o les històries de les famílies que han treballat la terra durant generacions.
Aquesta identitat cultural és un actiu econòmic de primer ordre. Quan un projecte enoturístic respecta i celebra la cultura local, aconsegueix que el visitant entengui el valor real que hi ha darrere de cada ampolla. D’aquesta manera, el vi deixa de ser un simple producte de consum per convertir-se en un vehicle de transmissió cultural.
L’activitat econòmica que es crea al voltant d’aquesta identitat ha de servir per retornar al territori la riquesa que obté de la seva terra i mantenir viva la seva comunitat.