Durant la primavera de 2015, la Unió Europea va adonar-se que havia de fer alguna cosa per gestionar la gran afluència d’estrangers que havien emigrat des dels seus països d’origen de manera forçada, sobretot arran del conflicte de Síria.
Segons la normativa internacional, la majoria d’aquestes persones són refugiats perquè fugen de persecucions i greus violacions dels drets humans.
Així, prop d’un milió i mig de persones van presentar sol·licituds d’asil a Europa per demanar protecció. Aquesta arribada a gran escala de nouvinguts va sobrecarregar els sistemes de primera acollida dels principals països on arribaven: Grècia, Itàlia i Hongria.
Certament, el nombre de demandants d’asil que van arribar el 2015 era el nombre més alt de persones necessitades de protecció en la història recent d’Europa.
Només un 1% de la població europea
Malgrat la preocupació dels estats europeus, la veritat és que el nombre de persones estrangeres demandants d’asil que han arribat entre 2015 i 2016 és força petit, si ho mirem amb perspectiva.
Si totes aquestes persones obtinguessin permís per quedar-se, suposarien l’1,2% de la població europea (uns cinc cents milions d’habitants). En canvi, el nombre de refugiats a Turquia suposa el 3,2% de la població, el 10% a Jordània i el 25% al Líban…
Malgrat tot, la reacció dels estat membres de la UE ha estat força restrictiva.
La saturació dels països d’arribada
El Sistema Europeu Comú d’Asil (SECA) preveu que el primer país d’arribada és qui ha de fer-se càrrec de tramitar la sol·licitud d’asil,llevat que el sol·licitant tingui algú de la seva família en un altre país. Llavors, seria enviat al lloc on es trobés el seu pare o mare, germà, avis o la seva parella.
Malgrat això, molts demandants d’asil no eren atesos a Grècia o a Itàlia i van intentar seguir la seva ruta fins a estats més al Nord, com Alemanya o Suècia. I per evitar que aquestes persones es traslladessin d’un lloc a un altre, molts estats europeus van tancar les seves fronteres en l’anomenat espai Schengen.
Un sistema d’asil massa dèbil per a una gestió eficient
Per tot plegat, podríem dir que no estem davant d’una crisi de refugiats,sinó més aviat davant d’una crisi de gestió de les migracions a Europa.
Això també afecta la política d’asil comuna, compartida pels països membres de la Unió Europea: el sistema comú d’asil no ha suportat l’arribada de refugiats sirians a gran escala.
Això es tradueix en una certa crisi de solidaritat entre els estats europeus. Alhora, aquests estats perceben els refugiats com una amenaça quan, de fet, només fugen de greus violacions dels seus drets…
Precisament, la solidaritat i la idea de gestionar en comú les qüestions que sobrepassen un sol estat són l’essència del que és i representa la Unió Europea
Les crisis de gran abast, com les que han provocat el conflicte sirià i altres conflictes, requereixen que els estats i les persones actuïn conjuntament, que comparteixin uns objectius, valors i principis comuns basats en la democràcia i els drets humans.
Països, institucions europees, ONG i nosaltres, la societat civil, hem de sercapaços de trobar formes d’ajudar a resoldre els conflictes i ajudar les persones desplaçades. No només són en risc la vida i la llibertat de les persones que fugen dels seus països d’origen, també estan en joc els valors que defensem com a europeus.
Sílvia Morgades Gil és professora de Dret Internacional i Relacions Internacionals a la Universitat Pompeu Fabra
