23 novembre 2024
spot_img
23 novembre 2024

Una batalla perduda

Què sent un toro durant una cursa de braus? Una alumna de secundària hi reflexiona en aquest article literari

No sé quant fa que soc aquí, tot es veu tan borrós, estic atordit, estic cada cop més cansat i per alguna raó m’adono que això encara no s’ha acabat pas.

Intento recordar què ha passat, em vénen petits records que preferiria oblidar, però no se’n van, continuen dins el meu cap, repetint-se sense parar, són molts.

La memòria em fa una mala passada i recordo els cops que he rebut als genitals, recordo els milions de vegades que he rebut als ronyons, la força desmesurada d’aquell home m’ha deixat abatut.

M’ha carregat l’esquena de pes i m’ha posat un material greixós als ulls per deixar-me amb poca visibilitat. Això per no parlar de la substància que m’ha posat a les cames: em cremen, necessito moure’m per calmar la irritació.

Intento evadir-me d’aquests pensaments, busco una manera de fugir d’aquesta gàbia on m’han deixat. És molt estreta i fosca, i no em permet sentir cap mena de soroll. De sobte tinc la sensació que la caixa es mou. Ja està? Ja soc lliure?

Escolto un soroll. Han obert una petita porta damunt del meu cap. Hi entra un xic de llum, se sent molt de xivarri. Hi ha molta gent, tot és molt caòtic, vull escapar-me per aquell forat, però és massa petit per sortir. Llavors, per a què deu servir?

Veig la cara d’un home diferent. Porta una llança petita… me la clava. Un cop i un altre. Noto un dolor immens al clatell. Em poso molt nerviós, dono cops a les parets de la gàbia per poder sortir-ne, però no puc.

No crec que ho aguanti més, necessito que tot s’acabi, sento la sang recorrent-me l’esquena. M’adono que han obert una altra porta més gran. No m’ho penso dos cops i surto de la caixa que em tenia presoner. Em costa adaptar la visió, la claror m’enlluerna. Quan els ulls hi comencen a veure amb més claredat, visualitzo l’interior d’un edifici alt i circular. Veig les graderies plenes de gent, però a la pista no hi ha res.

Surto corrent del lloc on soc i me’n vaig cap a la pista, intento trobar una sortida. No puc, està tot tancat. Mentrestant, la multitud que hi ha a l’estadi fa diferents sorolls. A cada pas, a cada moviment que faig, se sent un nou escàndol.

Em tombo, i veig un home amb un vestit bastant peculiar. Duu una mena de bastons de colors. Corre cap a mi, no reacciono i desgraciadament és massa tard: l’home m’ha clavat un dels bastons just a la ferida. Intento ignorar el mal que em fa i en fujo. Sé que em vol atacar amb l’altre bastó, i ho fa.

No sé què és el que ve ara, però sigui el que sigui, vull que s’acabi de seguida. Necessito sortir d’aquesta tortura. Durant un instant penso que ja s’ha acabat, però com menys m’ho espero, em trobo l’home que m’ha clavat les estaques que ara porto penjant. Està quiet movent una tela. L’única cosa que se m’acut és posar-me a córrer cap a ell per defensar-me… però m’esquiva, és molt àgil.

Estic cansat, ja no m’aguanto dret, cada minut que passa és més sang perduda, intento lluitar, però l’ésser amb qui m’enfronto no té cap pietat i m’introdueix una espasa, que em travessa el fetge, els pulmons, la pleura…

Caic rendit a terra. No m’he mort, però sé que aquesta batalla està perduda. De cua d’ull puc veure la cara de l’home que m’ha malferit i, ara ja sí, noto la textura d’un metall que em perfora el cap. Me’l travessa i sento com el meu cervell va quedant destruït a poc a poc. Una llum s’apaga dins meu.

Article redactat per estudiants d’ESO i redactors del projecte Revista Escolar Digital (RED). RED és una xarxa de diaris dirigits i editats per alumnes

Junior Report impulsa una xarxa de Revistes Escolars Digitals gestionades per alumnes de secundària. Informa’t sobre el projecte aquí.

Últimes notícies

-Contingut patrocinat -