Estius amb una calor extrema

Les onades de calor seran cada vegada més intenses i prolongades a tot el món a causa dels efectes de l'escalfament global

Amb prou feines ha començat l'estiu a l'hemisferi nord, però les onades de calor fa dies que han disparat els termòmetres fins a temperatures extremes, per sobre dels 30°C i fins i tot arribant als 40°C a diversos països d'Europa i Amèrica del Nord. 

L'OMS defineix les onades de calor com “un període inhabitualment calent i sec, o humit, que comença i acaba de manera sobtada, i que dura almenys tres dies”. Aquesta variació extrema del clima és un dels efectes més visibles de l'escalfament global, un fenomen natural que s'ha descontrolat per culpa de l'activitat humana.

Així, la contaminació, l'emissió de gasos contaminants, la desforestació o els incendis forestals han acabat transformant el clima global, que ara és més calorós i imprevisible. D'altra banda, la destrucció d'espais naturals fa que el planeta tingui menys recursos per a combatre les altes temperatures.

L'Organització Mundial de la Salut (OMS) adverteix que la freqüència, durada i magnitud de les onades de calor ha augmentat els últims anys. Entre el 2000 i el 2016, el nombre de persones exposades a onades de calor va augmentar 125 milions: això vol dir que la calor extrema ha arribat a zones del planeta on abans no feia tanta calor, com l'Argentina, Brasil, Xile, Perú i altres països d’Amèrica del Sud.

A Europa, les onades de calor són cada vegada més freqüents i intenses. Al maig, l'OMS ja va alertar els països europeus que havien de prendre mesures per protegir la població. Si bé no són tan destructives com altres fenòmens naturals (com els huracans o les inundacions), les onades de calor també poden ser mortals: l'onada de calor del 2003 a Europa va provocar la mort de 70.000 persones, per exemple.

Restriccions en el consum d'aigua 

Les altes temperatures tenen efectes sobre la salut, però també poden condicionar la nostra forma de vida i el consum d'aigua que fem cada dia: ja sigui per dutxar-se, cuinar o regar les plantes. La situació s'agreuja encara més quan, a la calor, s’hi afegeix la falta de precipitacions.

És el cas de Xile, que està vivint una de les pitjors sequeres de la seva història. Les altes temperatures i l'escassetat de pluges des de fa més de deu anys han afectat els recursos hídrics i han obligat a modificar els hàbits de consum d'aigua de milions de persones.

A l'àrea metropolitana de Santiago, la capital del país, les autoritats han establert un sistema de racionament d'aigua que adapta el consum segons el nivell d'alerta de sequera: el subministrament es talla de manera alterna a diferents parts de la ciutat cada quatre, sis o dotze dies.

Una mica més al nord, a la regió de Valparaíso, la situació és més extrema. Un dels exemples més evidents de la sequera prolongada és el Llac Peñuelas, un embassament artificial que ara està a menys de l'1% de capacitat, pràcticament sec. Milers d'esquelets de peixos s'acumulen on abans hi havia aigua.

En el passat, el Llac Peñuelas havia estat un dels principals embassaments que abastia d'aigua a tota la regió. En l'actualitat, milers de famílies depenen del servei d’entrega d'aigua en camions cisterna per satisfer les necessitats bàsiques.

La falta d'aigua també afecta als agricultors, que han de renunciar a una part dels seus cultius perquè no tenen prou aigua per regar, i això també repercuteix en l'economia.

Sequera a Itàlia 

A l'altre costat del planeta, a Itàlia, la sequera ha deixat una imatge prou curiosa: la disminució del cabal del riu Po ha deixat al descobert un vaixell i un tanc de la Segona Guerra Mundial (1939-1945) que es van enfonsar durant el conflicte.

Més enllà de l'anècdota, la situació hídrica és preocupant. El Po és el riu més llarg d'Itàlia i un dels més grans a l'oest d'Europa: que la disminució d'aigua sigui tan visible en un riu tan gran vol dir que la sequera és greu i podria afectar milions de persones al nord d'Itàlia.

En algunes zones, les restriccions han obligat a tancar les fonts d'aigua als carrers i parcs, mentre que desenes de poblets depenen del proveïment en camions cisterna.

D’altra banda, la vall del Po és una de les zones agrícoles més importants: allà es produeixen prop del 40% dels aliments fabricats a Itàlia, com el formatge parmesà, el blat, els tomàquets o el raïm per fer vi. La disminució de l'aigua per regar també afectaria la producció alimentària.

Treballa l'actualitat a l'aula

Aquest article inclou materials didàctics exclusius per a subscriptors. Descobreix l’activitat que et proposem avui!