14 juliol 2024
spot_img
14 juliol 2024

Arquitectura accessible per viure una vida plena

L’arquitecta Marta Bordas utilitza l’arquitectura per eliminar barreres i obrir les ciutats a totes les persones

Quan tenia 16 anys, Marta Bordas va tenir un accident de trànsit que li va causar una paraplegia; la part inferior del seu cos va quedar totalment immobilitzada. Estirada al llit de l’hospital, pensava en tots els llocs on solia anar i on ara no podria accedir amb la cadira de rodes: el dúplex on vivia, el col·legi, el metro, la casa de les seves amigues… 

Era l’any 1998. En aquella època, les administracions encara no estaven tan conscienciades sobre la necessitat de promoure l’accessibilitat per a totes les persones, tinguessin les capacitats que tinguessin. Les barreres arquitectòniques eren una constant a tot arreu: escales d’accés, passadissos estrets i portes impossibles d’obrir per a una persona en cadira de rodes.

La Marta estava a punt de fer COU (2n de batxillerat) i havia de triar una carrera. I va acabar triant arquitectura. “No sabia si mai podria reconnectar una medul·la seccionada, però sí que tenia la determinació de saber com eliminar totes les barreres que ara m’impedien el pas. Perquè si no les treia ningú, ho faria jo mateixa”, explica.

Una experiència immersiva 

La carrera d’arquitectura a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès (ETSAV) va ser dura i, a vegades, una mica descoratjadora. Poques assignatures parlaven sobre accessibilitat més enllà de la normativa. “Vaig sentir que havia de buscar la complicitat dels professors per reclamar més sensibilitat en la multitud de detalls que representa l’accessibilitat universal’’ , recorda la Marta.

Malgrat tot, no es va pas donar per vençuda i va entrar en el programa Let’s Open Cities for Us (LOCUS), en el qual estudiants de diferents universitats europees s’unien per redissenyar ciutats a través de la mirada de l’accessibilitat. El gran repte era conservar el patrimoni urbanístic d’aquests llocs alhora que es promovia la mobilitat de totes les persones.

Es tractava d’un projecte immersiu: els participants recorrien les ciutats amb cadira de rodes, crosses, bastons de cec, antifaços, protectors auditius… Elements que els permetien posar-se en la pell de les persones amb discapacitat a l’hora de fer accions quotidianes com entrar en un bar, comprar en una botiga o treure diners d’un caixer. “Tots els participants ho definien com una experiència impactant que els obria els ulls”, assegura.

Doctorat a Finlàndia

Arran de l’èxit del projecte LOCUS, del qual es van fer diverses edicions, la Marta va voler aprofundir en la docència de l’accessibilitat, és a dir: com aprendre de les experiències i els projectes d’accessibilitat a altres llocs per ensenyar-los aquí i adaptar-los a les nostres ciutats. Així va ser com es va embarcar en un doctorat que va fer entre l’ETSAV i la Universitat Tecnològica de Tampere (TUT), a Finlàndia. 

Al començament va tenir dubtes: “Què faria quan nevés i s’acumulés la neu? Les rodes [de la cadira] quedarien clavades i no podria moure’m”. Finalment es va llançar a l’aventura, però ben equipada: es va emportar la seva bicicleta de mà (un manillar amb bateria que s’acobla a la cadira de rodes i la converteix en una espècie de bici motoritzada) i va posar una coberta de claus a les rodes per no relliscar al gel.

Finlàndia sol estar sempre entre els països amb més qualitat de vida: això es deu a una gran inversió en els serveis públics i en l’atenció a les persones amb necessitats especials. Els estudiants en cadira de rodes, per exemple, tenen dret a tenir un assistent que els ajudi a portar les seves coses o desplaçar-se pel campus. 

Els professors i companys de classe de la TUT se sorprenien que la Marta anés sola a tot arreu, però ella no entenia per què se suposava que algú havia d’ajudar-la. “Crec que, d’alguna manera, es perd la importància de tenir autonomia, de ser autosuficient i no necessitar ajuda. Això suposa un gran benefici per a l’autoestima”, reflexiona l’arquitecta.

La importància de regular l’accessibilitat

La normativa sobre accessibilitat és com més va més àmplia i coneguda, tant per la societat com per les institucions. Cal que aquestes normes reconeguin les necessitats de tots els col·lectius, sobretot en el cas de les persones amb problemes sensorials i/o cognitius. La Marta ho resumeix de forma molt senzilla: “Hem de pensar en com ens agradaria que ens tractessin si ens trobéssim en una situació de discapacitat. Cal ser empàtics”.

Cada regió o país pot establir la seva pròpia normativa d’accessibilitat. A França, per exemple, l’ample de pas ha de ser d’1,20m (amb un mínim de 0,90m), mentre que, a Catalunya, la nova llei exigeix un pas d’1,80 metres (amb un mínim d’un metre). No obstant això, per a la Marta, l’important no són les mesures sinó entendre per què és important regular aquestes característiques. 

“Quan es dissenyen espais públics, cal preveure que persones en direccions oposades puguin creuar-se en un mateix pas, o que l’usuari d’una bicicleta de mà pugui canviar de sentit, si vol. Un radi de gir d’1,80 metres permet tombar amb comoditat”, explica.

Aquest raonament tan senzill s’aplica a tots els aspectes de l’accessibilitat arquitectònica: a l’hora de dissenyar un lavabo accessible hauríem de pensar en els moviments que hi farà una persona en cadira de rodes; en el cas d’un ascensor públic, serà millor si les portes són transparents, per si una persona sorda queda atrapada i necessita rebre instruccions. Incloure dibuixos o il·lustracions també ajuda a transmetre el missatge.

La clau està en l’autonomia

L’accessibilitat no afavoreix tan sols les persones amb discapacitats o necessitats especials, sinó que aporta beneficis per a tota la societat. “Al cap i a la fi, els espais accessibles són espais amplis i còmodes per a tothom: cal aprofitar-los perquè siguin un espai d’interès comú”, defensa la Marta. 

Segons l’arquitecta, l’accessibilitat suposa una oportunitat de millorar. Un ascensor que evita un desnivell pot convertir-se en un reclam panoràmic i potenciar la vida cultural del lloc on estigui instal·lat; un bany accessible, amb facilitat d’accés, no només resulta útil per a persones en cadira de rodes sinó també per a famílies amb fills petits.

En aquest sentit, l’empatia també és fonamental: posar-nos en la pell dels usuaris i entendre les seves necessitats. Integrar-los en la societat sense fer-los-en fora per contribuir a la normalització i integració de tots els col·lectius.

“L’accessibilitat no és res més que dissenyar per als nostres nens i les nostres persones grans. El nostre «jo del futur» continuarà tenint les mateixes aspiracions que ara: entorns agradables on sentir-te a gust i on les coses funcionen sense haver de fer un gran esforç ni necessitar ajuda externa”, conclou.

Per aconseguir l’accessibilitat al cent per cent la clau està en l’autonomia: la normativa ha d’exigir entorns que permetin fer-hi activitats quotidianes al nombre més alt de persones possible, sense necessitat d’ajut.

Últimes notícies

-Contingut patrocinat -