El cas Peliot fa la volta al món

Dominique Pelicot ha estat declarat culpable i condemnat a 20 anys de presó per drogar, violar i gravar la seva dona

La Justícia francesa ha condemnat Dominique Pelicot a 20 anys de presó, la pena màxima a França, per haver drogat, violat i gravat a qui va ser la seva dona, Gisele. El Tribunal Penal d’Avinyó ho ha declarat culpable de “violació agreujada” i, per tant, inclourà el seu nom al registre de delinqüents sexuals.

Durant el judici, Pelicot va admetre haver drogat la seva dona durant gairebé deu anys. El marit convidava desenes d’homes que va conèixer a través d’internet a desplaçar-se a casa seva per violar Gisèle mentre ella estava inconscient. Els homes tenien entre 27 i 74 anys i no tenien un perfil concret: hi havia bombers, lampistes, periodistes…

Les agressions i violacions van ser registrades en vídeo i foto per Dominique al llarg dels anys. Aquests documents van servir com prova al judici i van permetre identificar a la majoria de participants. 51 homes han estat declarats culpables per la Justícia per la seva participació en el cas, amb penes entre 8 i 10 anys en la majoria dels casos. 

El cas Pelicot ha suscitat grans debats sobre la cultura de la violació, la masculinitat tòxica i la submissió química. A més, ha convertit Gisele, esposa de Dominique durant 50 anys, en un símbol feminista a escala global.

Què significa “que la vergonya canviï de bàndol”?

El cas Pelicot ha tingut una gran transcendència dins i fora de França: mitjans de comunicació de tot el món s’han fet ressò del que ha passat. Durant les quinze setmanes que s’ha allargat el judici, desenes de dones s’han reunit a les portes del tribunal per mostrar el seu suport a la víctima.

Un dels lemes que més s’ha repetit és “que la vergonya canviï de bàndol”. Durant molt de temps, en casos d’abús sexual s’ha culpabilitzat les víctimes amb preguntes com “què portaves posat?”, “per què no ho vas impedir?” o “per què no ho vas denunciar abans?”

Aquest lema, que els moviments feministes utilitzen des de fa anys, busca traslladar la vergonya i la culpa a qui de veritat l’han d’assumir: els agressors i tots aquells que, amb el seu silenci, es van convertir en còmplices un delicte tan greu com és una violació.

El cas Pelicot també ha servit per trencar la imatge estereotipada del violador. Moltes vegades creiem que els agressors utilitzen la violència física, estan apartats socialment o són de classes socials determinades. Però això no sempre és veritat. Molts violadors són persones aparentment normals: pares responsables, veïns agradables o companys de feina respectats.

Què és la cultura de la violació?

Des que es van conèixer els abusos que havia patit Gisèle durant gairebé una dècada, els mitjans de comunicació i les xarxes socials van començar a parlar de la cultura de la violació. 

Aquest terme s’utilitza per descriure un conjunt de creences, actituds i comportaments que minimitzen, justifiquen o normalitzen la violència sexual contra les dones. És una estructura social que perpetua la desigualtat de gènere i permet que la violència sexual passi amb freqüència i, sovint, sense conseqüències per als agressors.

A més, és present al nostre dia a dia. ONU Dones assenyala que la cultura de la violació és omnipresent i és intrínseca en la nostra manera de pensar, de parlar i de moure’ns pel món. 

Fer acudits sobre abusos sexuals, minimitzar les experiències de les víctimes amb frases com “estàs exagerant”, insinuar que la víctima va provocar l’agressor per la seva manera de vestir o pel seu comportament, excusar els agressors dient que “no ho va fer amb mala intenció”… Tots aquests comportaments reforcen la cultura de la violació.