Un nou estudi indica que la capa que protegeix de la Terra de les radiacions ultraviolades no s'està recuperant
Investigadors de la Universitat d'Otago , a Nova Zelanda , adverteixen que el forat a la capa d'ozó no s'estigui recuperant , tal com es creia, i que fins i tot podria estar engrandint-se. El seu estudi, publicat a la revista Nature , indica que els forats en aquesta capa protectora dels raigs ultraviolats no només no s'han reduït, sinó que són més grans i profunds del que es creia.
La capa d'ozó és una regió de l'estratosfera situada a una altitud d'entre 10 i 40 quilòmetres sobre la superfície de la Terra, a la part superior de l'atmosfera. La seva funció principal és absorbir la major part de la radiació ultraviolada (UV) que procedeix del sol.
Segons aquest estudi, malgrat les mesures preses per reduir la producció de substàncies perjudicials com els clorofluorocarbonis (CFC) mitjançant el Protocol de Montreal , el forat no només no s'ha reparat, sinó que ha augmentat de mida.
La capa d'ozó, especialment sobre l' Antàrtida , és bàsic per protegir la Terra contra la radiació ultraviolada perjudicial del sol. Es tracta d'una mena d'escut que absorbeix la major part d'aquesta radiació, i el seu debilitament o aprimament podria tenir greus conseqüències per a la salut humana , com un risc més gran de càncer de pell o cataractes , així com efectes nocius en els ecosistemes.
Els investigadors asseguren que s'ha produït una pèrdua del 26% al nucli del forat d'ozó en els darrers 19 anys. L'estudi més recent destaca que el forat registrat el 2023 és un dels més grans dels darrers tres anys.
Què destrueix la capa d'ozó?
La formació i la destrucció de l'ozó a l'estratosfera són processos naturals en què intervé la radiació solar i les molècules d'oxigen i ozó. Tot i això, la capa d'ozó s'ha vist afectada per l' alliberament de certes substàncies químiques produïdes per l'ésser humà, com els clorofluorocarbonis (CFC) i altres compostos halogenats.
Aquests compostos van ser desenvolupats originalment com a refrigerants , dissolvents i propel·lents en aerosols a causa de la seva estabilitat i baixa toxicitat. Els CFC són substàncies químiques artificials que no es troben naturalment a l'atmosfera.
Els CFC van ser àmpliament utilitzats a la indústria i en productes de consum durant gran part del segle XX. No obstant això, a finals de la dècada de 1970 i principis de la dècada de 1980, es va descobrir que en alliberar-se a l'atmosfera, tenien un impacte negatiu a la capa d'ozó estratosfèrica.
Quan els CFC aconsegueixen l' estratosfera , són descompostos per la radiació ultraviolada del sol, alliberant àtoms de clor. Aquests àtoms de clor reaccionen amb les molècules d'ozó (O₃), destruint-les i afectant així la quantitat total d'ozó a l'estratosfera.
Tot i això, segons l'estudi més recent realitzat a Nova Zelanda, hi ha altres factors que podrien estar destruint la capa d'ozó. Els investigadors expliquen que la connexió entre la disminució de l'ozó i els canvis en l'aire que arriba al vòrtex polar sobre l'Antàrtida suggereix que els forats més recents poden no ser deguts només als clorofluorocarbonis.
El agujero de la capa de ozono sigue sin cerrarse: los gases tipo CFC pueden no ser la única causa https://t.co/HkB3RSvHxB
— Henry Brubaker (@henrybrubaker80) November 28, 2023
Aquesta troballa és rellevant perquè indica que hi ha altres factors que contribueixen al problema , cosa que podria requerir una revisió i adaptació de les estratègies actuals per abordar la protecció de la capa d'ozó.
El Protocol de Montreal
Fins ara, la mesura més important duta a terme davant l'esgotament de la capa d'ozó ha estat l'adopció del Protocol de Montreal el 1987, un acord internacional que estableix mesures per reduir i eliminar gradualment la producció i el consum de substàncies que esgoten la capa d'ozó.
Va ser adoptat el 16 de setembre de 1987, i va entrar en vigor l'1 de gener de 1989. El protocol és un acord històric que ha estat considerat àmpliament com un èxit en la cooperació global per abordar un problema ambiental significatiu.
El principal objectiu del Protocol de Montreal és eliminar gradualment la producció i el consum de substàncies esgotadores de la capa d'ozó (SAO). Les SAO inclouen compostos químics com els clorofluorocarbonis (CFC), falons , clorur de metil, bromur de metil , i altres productes químics que contenen clor i brom . Aquestes substàncies, alliberades a l'atmosfera, descomponen les molècules d'ozó i contribueixen a l'esgotament de la capa d'ozó estratosfèric.
El protocol estableix calendaris per a l' eliminació gradual de la producció i el consum de SAO, amb la idea de permetre que la capa d'ozó es recuperi amb el temps. A mesura que els països han complert les disposicions del protocol, hi ha hagut evidència d'una gradual recuperació de la capa d'ozó. Les noves evidències podrien obligar a revisar aquest protocol.
